Les tres operacions Catalunya
No hi ha només una operació Catalunya, hi ha tres operacions: la conspiradora, la política i la coercitiva; simultànies i en marxa
L’ independentisme fa anar descaradament la llei de l’embut. Es permet tota mena de desafiaments a l’Estat amb la pretensió de destruir-lo i quan els mecanismes de la seva defensa s’activen parla de “GAL sense violència” i titllen Mariano Rajoy de “senyor X” com va fer amb una frivolitat fora del comú la senadora republicana Mireia Cortès Gès dimarts passat. La denominada operació Catalunya que el Congrés ha decidit investigar no té res a veure amb el dret de l’Estat a fer servir els procediments legals –encara que no siguin visibles– per mantenir la seva integritat enfront dels que atempten contra ella. El secessionisme hauria de donar per fet que el Govern central ha instruït els serveis d’informació dels cossos i forces de seguretat i el CNI perquè reportin sobre qualsevol circumstància que pugui debilitar la posició de l’Estat. L’operació Catalunya no qüestiona, per tant, el legítim dret del Govern central a disposar d’informació sobre el que trama l’independentisme.
La frontera entre l’acció investigadora de l’Estat –que se sotmet a controls judicials, alguns de tan específics com la intervenció fiscalitzadora en el CNI a través d’un magistrat del Suprem– i l’escampadissa d’insídies, mentides i calúmnies per les denominades clavegueres estatals, és molt nítida i es remet a la legalitat. La defensa de l’Estat no autoritza a infringir la llei ni a ordir creativitats malicioses per destruir fames i hisendes. És obvi que durant la gestió de Jorge Fernández Díaz al capdavant del Ministeri de l’Interior, determinats grups policials (policia patriòtica) han campat al seu aire. El seu successor, Juan Ignacio Zoido, un polític seriós amb sòlida formació jurídica i dots de comandament acreditats, ha apartat l’anterior cúpula policial i està decidit que aquestes pràctiques cessin completament. L’operació Catalunya investigarà parlamentàriament si hi va haver excessos i conspiracions, una mena de guerra bruta d’aparells de l’Estat que, en comptes de defensar els seus interessos, van incórrer en la prepotència del mal ús de les seves facultats en un clar supòsit de desviació de poder.
Però no hi ha només una operació Catalunya –o sigui, la investigació del Congrés sobre l’acció de les clavegueres estatals– sinó dues més: una política i una altra de coercitiva. Totes dues mereixen alguna reflexió. L’operació política és prèvia a la coercitiva. El Govern espanyol està provant de persuadir l’opinió pública que ha superat la fase d’immobilitat i ha passat a una altra de proactiva davant el procés sobiranista. L’entrevista – impresentablement ocultada– de Rajoy i Puigdemont el passat 11 de gener a la Moncloa revelada ara, les anades i vingudes de la vicepresidenta del Govern a Barcelona, les seves interlocucions amb Oriol Junqueras i les successives portades del diari El País –ara com ara el més governamental dels diaris de Madrid, encara que es mantingui crític i allunyat del Partit Popular– tracten de traslladar a la ciutadania la convicció que l’Executiu central està per la labor d’una negociació raonable amb la Generalitat que inclogui aspectes financers i competencials i abordi també les necessitats catalanes –i de l’arc mediterrani– d’infraestructures que dinamitzin la seva economia i corregeixin l’Espanya radial.
És possible que el Govern central aconsegueixi que aquesta percepció acabi instal·lant-se, tot i que aquesta no sigui l’única intenció d’aquesta operació política. El propòsit secundari consisteix a introduir tantes contradiccions com siguin possibles entre els diferents líders del secessionisme català. Una de les grans debilitats del sobiranisme és que es condueix amb molt diferents referències de lideratge. Puigdemont, Junqueras, Mas. I el Govern espanyol –en particular amb els dos primers– juga a incrementar el desconcert encara que es percep una aposta implícita per l’amortització de l’actual president –en tant que representa una força política en recessió irreversible– i per la revalorització d’Oriol Junqueras perquè es calcula que serà ell el pròxim inquilí de la plaça Sant Jaume. La segona operació Catalunya és, doncs, política, que acull dues aspiracions: presentar actiu un Govern central que no ho ha estat en la qüestió catalana i establir línies d’interlocució a diverses bandes per incrementar la confusió en el món de l’independentisme.
Si tot fallés, si l’acord, per mínim que fos, no fos possible i es convoqués un referèndum unilateral –en una versió diferent de la del 9-N del 2014 que pocs imaginen com podria ser– ja s’està preparant la tercera i subsidiària operació Catalunya: presentar com inevitable una aplicació limitada de l’article 155 de la Constitució d’acord amb les pautes procedimentals que estableix l’article 289 del reglament del Senat. En altres paraules, es tractaria de fer digerible la coerció constitucional si el Govern de Puigdemont es llança al precipici amb la convocatòria d’una nova consulta. A aquest efecte –tornem a l’afirmació que el diari El País és el veritable diari governamental, encara que també ho sigui del sector més veterà del PSOE– caldria llegir amb certa atenció les declaracions de Juan Luis Cebrián, president de Prisa, al diari
El Mundo dilluns passat. Va poder dir-ho més alt, però no més clar. Davant l’eventualitat de la convocatòria d’una consulta il·legal la seva resposta va ser: “Si ignoren la prohibició del referèndum: el 155. Suspens el Govern de la Generalitat. El president de la Generalitat. La presidenta del Parlament. Un, dos, tres càrrecs públics. Els qui hagin convocat el referèndum. Ocupes tu el poder”. I Cebrián va a més: “Aleshores el debat no seria quan aconsegueixen la independència sinó quan recuperen l’autonomia”.
Qualsevol glossa d’aquestes paraules i de la significació de qui les diu i de quan les pronuncia espatllaria la seva literalitat aclaparadora. És la formulació de la tercera operació Catalunya.