Arriba el pis ROBÒTIC

Una paret intel·ligent i mòbil pot ser la solució per duplicar la superfície dels apartaments, cada vegada més petits

Algun dia no gaire llunyà direm: recordes quan les habitacions tenien un sol ús? Espais com els micropisos japonesos o els ruscos humans xinesos, on totes les activitats es fan en un mateix espai, seran més que habituals. De tota manera, no s’ha de viatjar a les megalòpolis asiàtiques per veure com serà aquest fenomen. La vida en ciutats com Londres o Nova York es fa cada vegada més atapeïda, fins al punt que en la capital del Regne Unit s’amplien els habitatges cap al subsol i en la Gran Poma s’experimenta amb la mida mínima dels apartaments per adaptar-los a una població creixent de joves solters. A Camel Place, per exemple, s’ha aixecat un edifici de mòduls prefabricats de lloguer d’entre 24 i 33 m2. Els més barats no baixen dels 2.650 dòlars mensuals.

A més, aquests nous habitatges estan ocupats cada vegada més per persones que viuen soles (a Espanya el 25% de les llars ja són d’un únic resident). Així que com es pot aconseguir espai per a tothom? Evidentment, construint més en menys superfície. Habitatges més petits i amuntegats i un metre quadrat molt més car. En definitiva, un mode de vida força més incòmode.

Arquitectes i interioristes es trenquen el cap per optimitzar l’espai. Però la solució pot venir de l’enginyeria. Hasier Larrea, un basc de 28 anys, fa sis anys que reflexiona sobre una qüestió: “En un món cada vegada més urbanitzat tenim un problema d’oferta i demanda. Així que el metre quadrat construït cada vegada és més car. Si vols viure en el centre, l’única opció és ferho en espais més petits”. I la resposta que ha trobat és una arquitectura robòtica que augmenta la superfície útil dels habitatges, una tecnologia que ha desenvolupat al Media Lab del Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) .

“No necessitem tant espai com ens pensem –explica en conversa telefònica des de Cambridge (EUA)–. Ja el tenim. Només que està ocupat per objectes –llits, taules, sofàs– que destorben quan no els fem servir”. Larrea s’ha especialitzat a pensar l’espai com una cosa més mal·leable, dinàmica i intel·ligent. “Els arquitectes fan el mateix des de sempre: dissenyar els espais on vivim i treballem a partir del que hi fem. A la cuina cuinem, al dormitori dormim... Però per a què serveixen aquestes habitacions quan no les fem servir? Per a res. És l’espai el que s’ha d’adaptar a nosaltres. No nosaltres a ell”.

Amb seu equip d’enginyers i l’ajuda del dissenyador suís Yves Béhar, Larrea ha desenvolupat un sistema que permet que els mobles i les parets siguin movibles i canviïn de forma segons les necessitats i les activitats de manera automàtica. L’ha batejat Ori (del japonès origami, plegar).

El sistema consta d’un robot lineal que s’enganxa a la paret a l’altura del sòcol i que és l’única connexió física entre l’edifici i el moble, és el múscul que permet que es mogui en línia recta una estructura d’acer amb rodes que després es revesteix amb mobles escamotejables. La diferència amb altres solucions que ja existeixen és que el sistema està controlat per un microprocessador que permet moure’l prement un botó, amb control de veu o des d’un smartphone. “Es pot connectar a internet, de manera que pot interactuar amb els termòstats i els llums per crear escenes”. I aquí entra la digitalització del món físic, l’internet de les coses.

La clau és que el “devorador d’espai” que és el llit llisca sota el mòdul i deixa lloc lliure per al saló. El mòdul acull l’armari de la roba, més espai d’emmagatzemament i una taula d’estudi. Larrea reconeix que “l’ús de sistemes transformables és més antic que les nostres àvies, però són transformacions incòmodes que afegeixen passos a la rutina diària, i com és incòmode la gent deixa de transformar un espai pensat perquè sigui canviant”.

Gràcies a la tecnologia –mecànica, sensors, electrònica i software– aquestes tasques resulten, paradoxalment, més naturals, “màgiques”, en paraules de l’enginyer.

El sistema s’instal·la amb una facilitat relativa en un dia, i ja es fa servir a cinc apartaments de Boston, uns dels quals es lloga a Airbnb. De l’experiència dels usuaris, Larrea explica que han extret diverses conclusions: “No existeix el one size fits all (la talla única): fa falta que hi hagi opcions. La recollida de dades també ens diu que el sistema es mou tots els dies més d’una vegada. Això és important perquè en confirma la funcionalitat en comparació amb sistemes transformables tradicionals, i també hem constatat que la gent està disposada a pagar almenys un 10% més del que costaria el lloguer del mateix apartament sense Ori. Això pot semblar contradictori, però no ho és. Com que el producte fa guanyar espai, l’alternativa per obtenir la mateixa funcionalitat seria llogar un apartament més gran, que és molt més car”. Larrea calcula que el preu dels apartaments amb el seu sistema s’incrementarà aproximadament aquest 10%.

Els primers prototips es van desenvolupar finançats pel MIT, però Larrea va crear la seva pròpia empresa, Ori Systems, per comercialitzar-lo. L’acompanyen alguns companys, entre ells un altre enginyer basc i dos nord-americans. De moment, deu promotores immobiliàries

Per a què serveixen els espais dissenyats segons les activitats quan no es fan servir? S’han d’amagar els objectes ‘devoradors d’espai’, com el llit o la taula La robotització fa molt senzilles transformacions que ara són més molestes

l’aplicaran a les deu principals ciutats dels Estats Units i l’objectiu per a l’any vinent és que es venguin 1.000 o 2.000 sistemes als Estats Units i el Canadà.

Els madrilenys Luis Collado i José Luis de la Fuente, socis de STL Architects, amb seu a Chicago, estan dissenyant per a un d’aquests promotors 200 apartaments de diferents superfícies. De la Fuente reconeix: “En principi no és una bona idea convertir una casa en un aparell. Ens agraden els espais amb bones proporcions, llum, materials humans, però coses que es moguin, el mínim”. Tot i això, asseguren que ara la robòtica es pot integrar en l’arquitectura de manera molt senzilla i amb un cost baix, i que el seu ús pot resultar molt natural.

Per la seva banda, Luis Collado explica que aquest projecte els entusiasma i que els ha portat a pensar en el concepte de moviment en qualsevol part de l’edifici, “i també en vertical, girs... Per què no pensar en un llit que s’abat i es fica a la paret com si fos un llibre? Això només és el principi”.

Potser en un futur no gaire llunyà també direm: com podien viure els nostres avis en habitacions estàtiques?