Qüestions capitals
La reivindicació de la bicapitalitat espanyola Madrid-Barcelona ha estat sant i senya del socialisme català els últims 25 anys. Tot i això, més enllà de la mudança fugaç i desafortunada de la seu de la Comissió Nacional de Telecomunicacions, els tímids intents per equilibrar mínimament el poder politicoeconòmic entre les dues grans ciutats han tingut un èxit tan descriptible com l’entusiasme que provoquen a Barcelona les guadianesques propostes de trasllat del Senat (o del seu cadàver) a la capital catalana. Ara torna a ser l’Ajuntament, per mediació del segon tinent d’alcalde, el socialista Jaume Collboni, el que està fent gestions davant l’administració de l’Estat perquè accepti un cert reconeixement de la cocapitalitat de Barcelona en l’àmbit cultural, perquè recuperi uns acords subscrits els anys 2007 i 2011 sobre el cofinançament de projectes de caràcter supramunicipal i perquè, en definitiva, aporti més diners a institucions tan necessitades d’una injecció econòmica com el Liceu, el MNAC o el Macba.
Potser les circumstàncies polítiques actuals, amb un bloqueig gairebé absolut de les relacions entre els governs espanyol i català, acabaran afavorint de retruc els interessos de l’Ajuntament de Barcelona. A l’Executiu de Mariano Rajoy li podria convenir obrir una via alternativa de penetració d’aquesta pretesa
Al Govern central li podria interessar obrir una via d’interlocució a través de l’Ajuntament de Barcelona
operació diàleg que, fins ara, no ha anat més enllà d’unes quantes bones paraules. En aquest sentit, el Consistori barceloní podria ser un interlocutor gens menyspreable. Esclar que això només seria possible si el Govern espanyol actués amb una amplitud de mires i una intel·ligència que ni aquest ni els anteriors poders centrals i centralistes no han demostrat mai a l’hora de relacionar-se amb Catalunya i, en especial, amb una de les ciutats amb més potencial econòmic d’Europa. És un misteri indesxifrable que només s’explica per una tossuderia mesetària combinada amb una animadversió atàvica envers el que és diferent. Resulta incomprensible que, encara avui, Barcelona i la seva àrea metropolitana siguin vistes des de Madrid més com una amenaça que com una riquesa. Si el Govern central vol provar amb fets que està per la feina de refer ponts, que aspira a evitar la desafecció catalana definitiva, pot escollir. El reconeixement real –amb diners– de la bicapitalitat cultural és una opció necessària, però gens suficient. Sobretot cal actuar de manera urgent en l’àmbit de les grans infraestructures de transport, un motor imprescindible per a la bona marxa de qualsevol economia i, en aquest cas, de la catalana en particular i de l’espanyola en conjunt. No pot ser que el 2017 hagi començat sense un compromís ferm sobre la maleïda estació intermodal de la Sagrera i sense esperances a curt termini de les inversions necessàries per fer de Rodalies un servei més competitiu.