Macron, en marxa
Com diria el poeta pastisser, a cal veí hi ha novetat: després de l’escàndol del Penelopegate, François Fillon és castigat a les enquestes i el jove Emmanuel Macron es perfila com el possible i més que probable salvador de França davant la incertesa –que alguns no dubten a qualificar obertament de caos– que suposaria una victòria de la senyora Le Pen a la segona volta de les eleccions presidencials franceses. L’últim, que jo sàpiga, a donar la seva confiança i el seu vot al jove Macron ha estat ni més ni menys que el centrista François Bayrou, bearnès, alcalde de Pau, triple candidat que va ser al seu dia a la presidència de la República Francesa.
Bayrou és un paio curiós. Ministre d’Educació del govern d’Édouard Balladur, el 2007 va votar en blanc a la segona volta de les presidencials que va guanyar Sarkozy; el 2012 es va inclinar per Hollande entre la primera i la segona volta de les presidencials, i ara –dimecres passat– aposta pel jove Macron... després d’haver intentat arribar a un acord amb el republicà Alain Juppé, alcalde de Bordeus, derrotat per Fillon a les primàries de la dreta. No és que a Bayrou li caigui gaire bé el jove Macron: el mes de setembre passat el qualificava d’“ectoplasma”, “fenomen mediàtic cridat a desinflar-se”, per rematar-lo amb un contundent “candidat de la banca Goldman Sachs”. Apa! No, no és que Bayrou tingui gaire simpatia pel jove Macron –que va treballar a la banca Rothschild abans d’exercir de ministre d’Economia de François Hollande–, però, davant la possibilitat que la senyora Le Pen arribi al poder...
El jove Macron serà el que vulgui l’alcalde de Pau, però no és pas burro. El jove Macron sap que a Bayrou li falta gent i diners per presentar-se per quarta vegada a candidat de la presidència de la República, i accepta l’aliança que Bayrou li proposa: Bayrou salva la seva dignitat i el jove Macron aconsegueix el 4%o 5% dels possibles (?) vots de Bayrou.
Però Bayrou no és l’únic que s’acosta al jove Macron. Des que la candidatura de Fillon coixeja a causa dels diners que es va embutxacar descaradament la seva esposa Penelope, són molts els que s’arramben al jove Macron. Un Macron que, zombi o no, manté una ambigüitat que, de moment, funciona. Macron no és de dretes ni d’esquerres, és “de dretes i d’esquerres”, obert “a tothom”, a tothom qui combregui amb les seves idees “progressistes”. Així doncs, no és estrany que homes com Bernard Kouchposa. ner, el famós “ex-French doctor”, de Metges sense Fronteres, ministre amb Mitterrand i amb Sarkozy, li doni suport. “Si hi ha algú que pugui fer renéixer l’esperança, és ell”, diu el murri Kouchner. O el no menys astut Alain Minc, conseller del CAC 40, que fa pocs dies s’esplaiava afirmant que el jove Macron és “l’únic candidat autènticament europeu” i que “si aquest país rondinaire que és França escollís un rei de 39 anys (Macron), la imatge del nostre país canviaria en un no res” (i pensar que, un mes abans, aquell mateix Alain Minc apostava pel septuagenari Juppé...).
Així doncs, i quan falten dos mesos per a les presidencials franceses, tot fa pensar que el jove Macron podria vèncer Fillon a la primera volta de les eleccions i enfrontar-se a la senyora Le Pen a la segona i definitiva amb bastantes probabilitats –creuem els dits– de ser elegit president de la República Francesa.
El jove Macron president. Un home que supedita la política a l’economia. Fill d’una família de metges, agnòstics, i que als 12 anys se’n va anar, sol, a una església perquè el bategessin. Un noi que als 16 anys somia ser escriptor i s’embolica amb Brigitte, la seva professora de francès i avui la seva es- Un jove polític que s’inventa un moviment, un grup d’amics per portar-lo al poder, i que bateja amb el nom d’En Marche!, quan ell no marxa, sinó que patina: una gambada a la dreta i una altra a l’esquerra. Un jove a qui la seva àvia deixa llegir Gide i Camus i que descobreix, pel seu compte, els surrealistes. Un jove que als 21 anys treballa i conversa amb el filòsof Paul Ricoeur (octogenari), que li diu: “Quan estic amb tu em fa la sensació d’estar amb un contemporani”. El jove Macron que encara avui no creu en la cultura francesa. “No hi ha cultura francesa; hi ha cultures a França”, va dir el jove Macron fa unes setmanes a Lió. Fa sortir de polleguera el filòsof Michel Onfray.
És “de dretes i d’esquerres”, obert “a tothom”, a tothom qui combrega amb les seves idees “progressistes”
“França és el que és, té la seva història. Negar-ho és desconcertant, i més per part d’algú que pretén presidir el seu destí”, clama el filòsof mediàtic. Brrr! És concebible un Macron a Catalunya, a la Catalunya del procés?
PS. El jove Macron no només és dels que pensen que no existeix una cultura francesa, sinó que, fa poc, es va atrevir a afirmar que la colonització (francesa) va ser “un crim contra la humanitat”, cosa que va irritar més d’un pied-noir, com l’alcalde de Perpinyà. Per cert, sabeu d’on ve el terme piednoirs? Doncs, curiosament, no ve d’Algèria, sinó del Marroc, concretament de Casablanca. El 1952 un grup de mossos, de famílies franceses d’origen, amants del western i poc amics dels musulmans, es van autobatejar així, com a cinèfils membres d’una tribu salvatge. D’allà, el nom va passar a Algèria, però no va ser reconegut i orgullosament acceptat fins al 1962, quan els peus negres en massa arriben al port de Marsella.