Merda i or
RISTO MEJIDE. “Em cau malament, ella, i jo li caic malament a ella... i se’ns nota!”, em confessa Risto Mejide sobre Esperanza Aguirre. Per això tinc curiositat per veure aquesta nit Chester in love (Cuatro): no només perquè m’agrada el gènere de l’entrevista, sinó també per la gràcia de veure com es desborda. El gènere de l’entrevista es desborda quan a l’entrevistador se li nota que li cau malament el seu entrevistat. L’entrevista es converteix llavors en acarament, en esgrima a primera sang, de vegades en pugilat cru. Em va passar una vegada amb un entrevistat que defensava la pena de mort. Però em vaig contenir: és un excés en què no hi tinc traça com a entrevistador.., però que em diverteix i entreté com a teleespectador. Les entrevistes de Risto Mejide a televisió tenen alguna cosa de quadrilàter. Risto Mejide és un bon entrevistador-púgil. S’arrisca que qualsevol nit el noquegin, sovint s’exposa fins a fer-nos posar vermells o irritar-nos, però tot sigui per moure una mica a l’entrevistat del seu racó o fer-lo sortir de polleguera en benefici nostre. Risto Mejide no es reclama com a entrevistador, sinó com a conversador que es reserva el dret –arribat el cas– d’acusar, jutjar i sentenciar. Això va més enllà del periodisme, però cotitza bé a la pantalla. L’entrevista televisada és un espectacle de la paraula i l’emoció, i l’espectacle és bo si passa una cosa que ens fa pessigolles, ens commou o ens commociona. I Risto Mejide, que no és periodista, com a entrevistador ha aconseguit valuosos moments televisius. Amb preguntes, silencis o gestos, segons el moment. I una
Risto Mejide i Joel Joan tenen una cosa en comú: es posen ells mateixos al davant, s’exposen en el seu art
actitud, sempre. Perquè Risto Mejide enquadra i angula des de la seva innegociable personalitat, i això constitueix un gènere en si mateix. Per aquesta raó difícilment se’l podria substituir a bord del Chester.
JOEL JOAN. Parlant de personalitat: El crac (TV3, dilluns nit), la sèrie de Joel Joan, guionista, actor, director d’ell mateix. Joel Joan s’atreveix a fer teatre del teatre, a burlar-se d’actors, guionistes, directors, i ell es posa al davant. I quan ho fa, atenció, es burla també de nosaltres, dels espectadors de tantes obres de teatre infatuades. Joel Joan parodia això, la fatuïtat, la impostació, la prosopopeia, la solemnitat, la transcendència engolada i buida, es burla del fingiment mitjançant un fingiment sobre el fingiment. El crac és, per tot això, a més d’una ficció i una comèdia entretinguda, una venjança des de dins. I el teleespectador ho agraeix perquè ha suportat massa sermons d’actors, massa lliçons de moral i reprimendes des dels seus rutilants púlpits d’estrelles molt ben pagades d’elles mateixes. Vegem-los ara en les seves misèries! Potser per això ens diverteix tant veure patir el personatge de Joel Joan: hi ha una cosa fosca en què li desitgem tots els mals, en voler que ho passi malament, molt malament, que pateixi molt. El teleespectador –ho sabeu– és sàdic per naturalesa, Joel Joan ho ha entès i li entrega la seva pell a tires. No se m’escapa que l’autohumiliació ben guionitzada i interpretada també és vanitat per una altra via... Però s’agraeix: treure or de la merda i riure de la desgràcia s’anomena art.