Un nacionalista dur amb Espanya
No és freqüent que el jove príncep hereu marroquí, Mulay el Hassan, i el seu oncle, Mulay Raixid, vagin a un enterrament, tret que es tracti d’un membre de la família reial. El fill i el germà del rei Mohamed VI han fet una excepció amb Muhammad Bucetta, una de les figures polítiques més importants del Marroc en les últimes dècades, que va morir el dia 17 a 92 anys. Un home amb un pes molt important en la història del seu país des de la independència el 1957.
Per bé que no va acceptar mai dirigir cap Govern, malgrat la insistència de Hassan II en diverses ocasions, la figura de Bucetta destaca com un dels polítics més influents al final del segle passat, especialment des del seu càrrec de ministre marroquí d’Afers Exteriors. Com a cap de la diplomàcia marroquina, li va tocar ser un home de missions difícils en un món àrab en plena efervescència.
Ministre d’Exteriors durant diversos anys, políticament compromès amb el nacionalisme marroquí, Bucetta va ser un mal de cap per a les autoritats espanyoles. Tant des del seu càrrec al Govern com també des del comandament de l’Istiqlal, Bucetta sempre va reivindicar Ceuta i Melilla i va lluitar per elles. “Gibraltar és espanyol, i Ceuta i Melilla, marroquins”, assenyalava Bucetta habitualment.
Nascut el 1925 a Marràqueix, el jove Bucetta es va allistar immediatament a les files del partit nacionalista Istiqlal. Després de la Segona Guerra Mundial, el partit l’envia a França perquè cursi estudis de Dret a la Sorbona. A la tornada al Marroc, obre un gabinet d’advocats a Rabat amb altres joves de l’Istiqlal i aviat succeeix Ben Barka al capdavant del diari del partit, AlAlam, en què farà un viratge dretà. El diari fins aleshores era considerat el principal portaveu de l’ala progressista del partit.
Gràcies a les seves grans qualitats intel·lectuals i diplomàtiques (el rei Mohamed VI l’ha qualificat d’“home savi”), Bucetta va arribar als 33 anys al Ministeri d’Afers Exteriors, on va ser fins al 1963, quan les relacions entre Hassan II i l’Istiqlal es refreden i Bucetta és descartat com a cap de Govern.
Amb la mort d’Allal el-Fassi, fundador i president de l’Istiglal, el 1974, Bucetta arriba a dalt de tot en el partit, lloc que ja que no abandonarà fins al 1998.
Quan les relacions entre el monarca i el partit nacionalista es reprenen, Bucetta torna al seu càrrec al capdavant de la diplomàcia marroquina, en el qual romandrà diverses dècades. Des d’aquest càrrec va tenir un paper preponderant en la crisi del Sàhara i l’organització de la marxa verda el 1975. A Bucetta li va tocar viure en primera persona alguns esdeveniments de la història recent del Marroc, que no van ser precisament un camí de roses, però tots el que el van conèixer han destacat la temprança i la sang freda d’aquest home en la presa de decisions.
Lloat per la seva saviesa política, Bucetta va ser sempre un home mesurat, que es deixava portar poc per reaccions epidèrmiques, tot i que això no vol dir que fos un polític mancat de sentiments. “Molt poques vegades vaig presenciar algun moment d’enuig de Bucetta. Les seves reaccions no eren colèriques, sinó fredes i reflexives”, ha recordat Ismail Al·lawi, un dels seus rivals polítics.
Després de dimitir al front de l’Istiqlal a poc a poc es va anar allunyant de la vida política. Malgrat això, l’actual rei va voler comptar amb ell l’any 2000 i li va encarregar que prengués les regnes de la comissió encarregada de reformar el Codi de Família, un avenç clau per a la societat marroquina.