La mala premsa de la Quaresma
Stefan Zweig té un assaig sobre el que anomena “el misteri de la creació artística”. Hi examina el moment de la inspiració que va permetre a algunes persones crear obres immortals. Alhora lamenta que poques vegades aquests genis han explicat com se’ls va ocórrer allò.
Hi ha excepcions. Antoni Gaudí sí que va deixar escrites algunes notes sobre la seva feina en la Sagrada Família. Per exemple: “La façana de la Passió la vaig projectar en el dolor, el 1911, quan estava malalt de gravetat a Puigcerdà”. Tenia com a infermer un religiós paisà de sant Joan de la Creu: “La poesia del sant, que el religiós llegia tan bé, no només em consolava sinó que anava aixecant el meu esperit perquè continués meditant sobre el portal de la Passió, que finalment vaig dibuixar sobre el paper”.
Aquella portada, que no va poder veure realitzada, va voler encarar-la cap a ponent, perquè els rajos vermellosos del sol en l’ocàs la il·luminessin, de la mateixa manera que va projectar la portada del Naixement cap a Orient, per ser atrapada pels rajos del sol naixent.
Així és la vida i així la litúrgia de l’Església. Moments per contemplar el gran esdeveniment del naixement del Jesús de Natzaret i moments per meditar sobre la seva passió, mort i resurrecció. Com un camí que ens porta a la Setmana Santa emprenem ara el temps de la Quaresma. Benet XVI la va definir com a “peregrinació pel desert de la nostra pobresa, en la qual Jesucrist ens sosté al camí cap a l’alegria de la Pasqua”.
Certament cal reconèixer que la Quaresma té el que podríem anomenar mala premsa. Com si fos un temps de tristesa en què l’Església proposés de purgar els excessos del carnaval. La cosa ve de lluny: ja el 1559 el pintor Brueghel el Vell va pintar un quadre, La batalla entre Carnestoltes i Quaresma, amb la part esquerra ambientada en la gresca i les diversions populars, i la dreta dominada per la pietat, l’abstinència i la tristesa.
Aquesta oposició és falsa. La Quaresma només és trista si es despulla del seu sentit. En realitat és temps d’oració, com hauria de ser-ho sempre; de dejuni, com el que fan moltes persones simplement per no engreixar-se (per cert Gaudí feia un dejuni rigorós aleshores), i d’almoina, però el deure de solidaritat no ha de ser constret al calendari, sinó que ha d’exercitar-se tots els dies.
Només si s’entra en el seu sentit espiritual de preparació per als dies sants de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist, la Quaresma serà un camí alegre, perquè la seva meta és a la vista: el triomf del Senyor en la Creu.
Que per als cristians siguin unes setmanes ben aprofitades per cuidar la nostra vida interior i per demanar per la pau que el Senyor va venir a portar al món. Santa Teresa de Calcuta va dir que “la primera pobresa dels pobles és no conèixer Crist”. Donem-lo a conèixer, no amb sermons i menys amb imposicions, sinó amb l’alegria que ha de ser el senyal del cristià.
La Quaresma és temps d’oració, de dejuni, de solidaritat i d’alegria per cuidar la nostra vida interior