Volem acollir
Dissabte dia 18 de febrer, a Barcelona, el poble va sortir al carrer. Entre 160.000 i 500.000 persones. Tinc un amic que va haver de manifestar-se sense poder fer ni una sola passa, en plena plaça Urquinaona, perquè la Via Laietana estava embotida de gent i la gran columna no avançava en direcció al mar. Possiblement les expectatives dels organitzadors van quedar superades per la decisió de molta gent de sortir al carrer amb el senzill lema “Volem acollir”. Catalunya és terra d’acollida, i les grans causes hi troben habitualment un ressò mediàtic i popular.
Però aquesta vegada el crit no era una demanda de pau i contra una guerra llunyana, com va succeir l’any 2003 ran de la guerra d’Iraq. Les persones que es manifestaven expressaven un desig interior, una voluntat nascuda de la pròpia humanitat i a favor de la humanitat dels altres. El lema incloïa, certament, una crida a les administracions perquè els refugiats rebin el tracte legal que es mereix tot ésser humà que ha hagut de deixar casa seva per la guerra, per la persecució, per la fam o per la impossibilitat de construir una vida mínimament digna en el país que l’ha vist néixer. Però el “Volem acollir” era, per damunt de tot, un compromís que moltes persones, d’edats, orígens i condicions diverses, compartien i proclamaven en veu alta, com aquell qui volgués dir públicament allò que tantes vegades s’havia dit a si mateix o havia comentat en petit cercle.
Hi havia necessitat de manifestar una voluntat a favor d’una causa concreta: l’acolliment dels immigrants i refugiats. Per això la marxa va ser tan multitudinària i transversal, serena i cívica.
L’acte del dia 18 no era convocat per cap organització social o política, tot i que s’hi van fer presents, sovint de manera anònima, moltes associacions, organitzacions, oenagés, comunitats de l’Església catòlica, d’altres confessions cristianes i d’altres religions. S’hi expressava un malestar més que justificat (“prou excuses”), però no era una manifestació directament plantejada en termes de reprovació dels governants. Hi havia, com a element comú, un clam que sortia del cor, que brollava d’aquella humanitat que tots portem a dintre. Era com la sedimentació d’un sentiment de proximitat envers els qui fan o han fet llargs viatges d’esperança. I alhora hi bategava un sentiment de dolor envers els qui no han aconseguit culminar-los i
El camí passa pels corredors humanitaris, per integrar les persones allà on arriben, per l’atenció a les perifèries
han mort en la Mediterrània, una mar convertida aquests darrers anys en un cementiri, com el papa Francesc va denunciar a Lampedusa l’any 2013.
Penso, doncs, que la imatge més autèntica de l’esdeveniment del dia 18 és la d’un cor que no es resigna davant els aires forts d’exclusió dels estrangers, de tancament de fronteres, de rebuig dels refugiats, que bufen a Europa, als EUA i en altres regions del món. El camí és un altre. Passa pels corredors humanitaris, per la integració de les persones en els països on arriben, per l’atenció a les perifèries de les grans ciutats on tants joves malviuen sense feina, pel compromís personal de cada ciutadà. Aquest és el camí del “volem acollir”.