Cinema per a l’esperit
Aquesta nit a Hollywood competeix per l’Oscar a la millor fotografia el mexicà Rodrigo Prieto amb Silenci , la pel·lícula de Martin Scorsese sobre jesuïtes portuguesos al Japó del segle XVII. És l’única candidatura de Silenci, i de fet la lluita amb els altres quatre films aspirants a l’estatueta en aquesta categoria –entre ells l’aclamat musical La La Land– es veu difícil. Però atenció: una altra pel·lícula sobre jesuïtes de factura impecable, La missió (1986), dirigida per Roland Joffé, va guanyar al seu dia l’Oscar a la millor fotografia. Potser és el destí d’aquest tipus de films.
La cinta de Joffé amb Robert De Niro i Jeremy Irons, sobre jesuïtes espanyols i guaranís evangelitzats a la Sud-amèrica colonial del segle XVIII, se sol citar quan es pregunta a espectadors creients i no creients sobre pel·lícules de temàtica religiosa que els han impactat. Una altra que s’acostuma a esmentar és La passió de Crist (2004), de Mel Gibson, un gran èxit de taquilla amb unes dosis de violència que van generar debat. Més recentment, L’arbre de la vida (2011), de Terrence Malick, sobre la mort d’un fill en una família dels Estats Units dels anys cinquanta, enllaçada en l’origen de l’univers i de la vida, va captivar molts cristians per la reflexió filosòfica i teològica que ofereix.
El vincle entre cinema i religió existeix des dels inicis del setè art. Hem vist pel·lícules bíbliques, cinema de romans amb un nexe cristià –què seria una Setmana Santa televisiva sense Ben-Hur?–, i vides de sants i personalitats de fe, però també històries de gent normal amb valors religiosos, com les que van rodar John Ford o Frank Capra. En general, els cristians cinèfils aprecien l’espiritualitat en films de qualsevol argument.
Cavil·lava sobre això després de cobrir informativament l’última Berlinale, el festival de cinema de Berlín, celebrat del 9 al 19 de febrer. La guanyadora de l’Ós d’Or a la millor pel·lícula, Teströl és lélekröl (en cos i ànima), de la directora hongaresa Ildikó Enyedi, es va emportar també el premi Ecumènic, que concedeix en el marc de la Berlinale un jurat independent nomenat per Signis i Interfilm. (Signis agrupa a escala mundial associacions i mitjans de comunicació catòlics, i Interfilm és l’organització internacional protestant dedicada al cinema.) La cinta relata la història d’amor rara i tendra de dos empleats d’un escorxador de Budapest, i el jurat ecumènic va valorar que “ens mostra que, malgrat les nostres limitacions naturals, és possible comunicar-nos amb els nostres semblants”.
Com en la vida real, també en el cinema salta de vegades l’espurna transcendent, més enllà del que és obvi. “Hi ha films de contingut clarament religiós, però hi ha també un costat
Sempre hi ha hagut pel·lícules de temàtica religiosa, i benvingudes siguin, però els cristians cinèfils aprecien veure espiritualitat en films d’altres arguments
espiritual en pel·lícules comercials que, d’entrada, sembla que no en tinguin; cal saber veure’l”, em deia Claudia Di Giovanni, directora de la Filmoteca Vaticana, fa un temps en una entrevista a Barcelona (11/XII/2011). Que l’Església catòlica mira amb interès el cinema com a eina evangelitzadora i catequètica és palmari. Defensa aquesta via amb tenacitat el sacerdot Peio Sánchez, director de la Setmana de Cinema Espiritual, una iniciativa sorgida a Barcelona ara present en altres diòcesis.
El papa Francesc fins i tot recorre a una pel·lícula, El festí de Babette, en l’exhortació apostòlica postsinodal del 2016 Amoris laetitia sobre l’amor en la família. En aquest film danès de Gabriel Axel, ambientat a finals del segle XIX, una cuinera francesa arribada a una vila de Jutlàndia entra a treballar a la casa de les filles ancianes d’un pastor molt sever ja mort. Quan anys més tard guanya un premi de la loteria, en comptes de tornar a París decideix gastar-lo en un banquet exquisit.
“Les alegries més intenses de la vida brollen quan es pot provocar la felicitat dels altres, en una anticipació del cel”, escriu el Papa en Amoris laetitia. I evoca l’escena final del film, “on la generosa cuinera rep una abraçada agraïda i un elogi: ‘Com delectaràs els àngels!’. És dolç i reconfortant l’alegria de provocar delit en els altres, de veure’ls gaudir. Aquest goig, efecte de l’amor fratern, no és el de la vanitat de qui es mira a si mateix, sinó el de l’amant que es complau en el bé de l’ésser estimat, que es vessa en l’altre i es torna fecund en ell”. Fins on arriba el meu coneixement, El festí de Babette és l’única pel·lícula esmentada en un document papal. (Si a algun especialista li consten d’altres, agrairé rebre aquelles dades.)
El festí de Babette va ser Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1988. Aquesta nit desitgem fortuna en els Oscars a Silenci de Scorsese, i recordem com canvia la vida. El mateix any 1988, la seva pel·lícula L’última temptació de Crist va causar controvèrsia fins al punt de moure els cristians dels Estats Units al boicot, i ara el cineasta és rebut amb afecte a Roma per Francesc.