“En Ben porta molt lluny l’amor als fills”
Viggo Mortensen, candidat a l’Oscar a la millor interpretació masculina, reflexiona sobre la família
Va arribar al Festival de Sundance l’any passat amb un enorme entusiasme, disposat a parlar amb qui pogués sobre la seva feina a Captain Fantastic, convençut que es tractava d’un film especial i, després, va repetir l’experiència a Canes. No es va equivocar. L’únic dels nominats que resideix a Espanya ha obtingut la segona nominació a l’Oscar de la seva ja llarga carrera gràcies a la seva interpretació d’un pare convençut que ha de donar als seus fills una educació diferent a la del sistema oficial. A aquest reconeixement s’hi afegeixen el Globus d’Or, el Bafta, els Critics Choice, els premis Independent Spirit i els del Sindicat d’Actors. Viggo Mortensen admet que quan el també actor Matt Ross el va donar el guió per primera vegada, va saber que tenia un tresor davant seu. “El títol ja em va fer somriure. No podia em creure que una pel·lícula es digués així”, i afegeix: “Quan el vaig començar a llegir em va semblar un somni. Em vaig aturar diverses vegades en la lectura perquè em vaig posar a riure a només imaginant-me les situacions.”
Que un bon guió es convertís en una bona pel·lícula depenia que el director trobés l’elenc apropiat, que en aquest cas incloïa diversos nens. Trobar criatures que fossin intel·ligents, ni massa precoces ni malcriades va ser complicat. “Sobretot –diu Mortensen– perquè havien de gravar escenes amb moltes exigències físiques, i, per exemple, la nena tenia un llarg monòleg”.
L’actor de família danesa, nascut a Nova York i criat a l’Argentina, assenyala que el que més el va intrigar va ser el debat que es proposa sobre l’educació: “És cert que en Ben, el meu personatge, de vegades porta les coses una mica lluny. Vaig llegir una crítica en què descrivien en Ben com un home agradable i ben intencionat però que òbviament està boig”, manifesta, i després ho aclareix: “Això em sembla una
“La base de la família protagonista és l’honestedat, la curiositat i el respecte mutu”, diu
exageració, tot i que és veritat que de vegades, quan mires la pel·lícula, et preguntes què és el que està fent, i concretament què els està fent als nens. Però el que per mi sempre va estar clar és que adora els seus fills i s’ha entregat a criar-los d’una manera que per a molts altres pares és una mica impossible. Per fer-ho ho ha sacrificat tot, igual com la seva difunta esposa. El que està fent és provar de donar-los, com qualsevol altre pare conscient faria, el millor començament per a les seves vides, físicament, mentalment i intel·lectualment. Però, sense adonar-se’n, els ha privat del contacte amb els altres nens. I, a més, físicament, els posa a fer coses que poden ser perilloses per a ells. La base d’aquesta família és l’honestedat, la curiositat i el respecte mutu, que és una cosa que hauria de ser present en totes les famílies”.