La piconadora Oscar assola Europa
Aquests dies que estem entretinguts/entusiasmats/indiferents/ tips –ratlleu el que no escaigui– amb aquests Oscars crispats pel president Trump, ens hem preguntar: per què no n’hi ha un equivalent europeu? Uns Oscars del vell continent.
Hi ha els Gaudí catalans, els Goya espanyols, els Bafta britànics i els César, per esmentar alguns dels premis del cinema europeu, els César francesos que divendres van enaltir una mica més Elle, reconeguda com a millor pel·lícula i amb el premi a la millor actriu per a Isabelle Huppert, la protagonista de la inquietant pel·lícula de Verhoeven. Però cap d’aquests guardons, tot i ser importants, no arriben ni de lluny al poder dels Oscars.
Es troben a faltar uns premis de caràcter paneuropeu que avivin la imaginació com fan les estatuetes de Hollywood. Aquests premis ja existeixen, però no compleixen la seva funció. Els Premis del Cinema Europeu van néixer el 1988 impulsats per un grup cineastes, entre els quals hi ha Bergman. Però després de tants anys en marxa, molts els desconeixen o els ignoren, que és pitjor. La indústria europea del cinema no ha aconseguit aixecar un equivalent als Oscars, és així.
El problema no són els Premis del Cinema Europeu en si mateixos, organitzats amb entusiasme. Ni, per descomptat, la qualitat dels títols en competició, cada any d’un nivell excel·lent. Recordem els títols que es presentaven en la passada edició en l’apartat de millor pel·lícula: Toni Erdmann, de Maren Ade, també present als Oscars de demà en l’apartat de millor pel·lícula estrangera; l’esmentada
Elle, de Paul Verhoeven, que estarà igualment als Oscars amb la candidatura a millor actriu d’Isabelle Huppert; Jo, Daniel Blake, de Ken Loach; Julieta, de Pedro Almodóvar, i L’habitació, de Lenny Abrahamson. Totes dignes d’Oscar...
Ja ho veieu: l’Oscar com a mesura de totes les coses. Fins a aquest punt s’ha ficat l’estatueta en el nostre imaginari col·lectiu. Hollywood té Europa –de fet, el món– com un mercat únic. Mentre que Europa, des d’un punt de vista cinematogràfic, continua més que dividida, atomitzada. Les pel·lícules europees, que ajudarien a crear sensació de comunitat, no arriben a tots els europeus quan ho haurien de fer. I no és un problema d’idioma. La tecnologia permet que les diferents llengües no siguin un problema. Qualsevol pel·lícula pot ser estrenada en trenta idiomes alhora, com fa Hollywood.
No: el problema és que, des d’un punt de vista cinematogràfic, i des de tants altres punts de vista també, els europeus vivim d’esquena els uns als altres, mentre que tots mirem, com fem aquests dies, cap a Hollywood i els seus Oscars. Ja sigui per enaltir-los o per criticar-los. I què veiem? Què estem veient? Uns Oscars que es lliuraran de diumenge a la matinada a dilluns –la cerimònia té previst començar a les 2.30 h, hora peninsular– en què viurem la catarsi política del món del cinema contra Trump i les seves polítiques d’immigració i discriminació.
El seient buit a la cerimònia de l’iranià Asgarh Farhadi –candidat per El viatjant en l’apartat de millor pel·lícula de parla no anglesa– serà tota una declaració de principis. Farhadi ha decidit no assistirhi com a protesta per la política de Trump i demana solidaritat en un moment en què “els polítics promouen l’odi”. Una petició que va acompanyada de la declaració unànime de tots els directors que competeixen en el mateix apartat que el director iranià. Demanen que les estatuetes sigui un “símbol d’unitat entre les nacions i de la llibertat”. La contestació està servida i acabarà arribant a les orelles de Trump, per molt que el president s’hagi organitzat a la mateixa hora un ball –dels governadors– a la Casa Blanca.
Davant una agitació tan gran, davant una inquietud tan forta i tanta ràbia continguda, la pregunta última dels Oscars, que no deixa de ser qui guanyarà, es dissol en el soroll de fons. Però no s’oblida. Fins fa poc la qüestió era endevinar quantes estatuetes guanyaria La La Land, aquest musical que més que una pel·lícula ja sembla un referèndum en si mateix, amb els seus defensors i detractors, quan considerem que no n’hi ha per a tant: un musical més aviat mediocre que ha arribat en el moment oportú, en el de tots contra Trump.
En tot cas, sembla que, amb 14 nominacions, la nit dels Oscar serà la nit del film de Damien Chazelle. Encara que li falta el reconeixement del Sindicat d’Actors (SAG), que, amb els seus premis, han valorat millor la més mediocre encara
Figuras ocultas, i ha sembrat la inquietud en els seus seguidors. Mal senyal. La tradició diu que la pel·lícula que assenyala el SAG, el grup més nombrós dins de l’Acadèmia, té moltes possibilitats de guanyar. I en qualsevol cas, el seu pronunciament contra La La Land dividirà el vot. Una incertesa que a alguns ens crea la il·lusió que la meravellosa Moonlight, Comanchería o
Manchester frente al mar tenen encara possibilitats
Una altra certesa que trontolla: l’Oscar per a Casey Affleck en l’apartat de millor actor, per
Manchester frente al mar. Aquest mateix sindicat ha premiat Denzel Washington (merescudament) per Fences. Com trontolla l’Oscar
en l’apartat de millor pel·lícula de parla no anglesa, que semblava cantat per a Toni Erdmann i ara es veu amenaçat pel to polític d’aquests Oscar, els votants del qual podrien haver-se decantat per El
viatjant, de l’injuriat Asghar Farhadi.
Per cert, Toni Erdmann, la comèdia trista dirigida per Maren Ade, va ser reconeguda en els passats Premis del Cinema Europeu com a millor pel·lícula, a més de guanyar el premi a la millor direcció, guió, millor actor i actriu. Toni
Erdmann va arrasar als Oscars europeus. Ho sabíeu? No?
Veieu a què em refereixo?
Els europeus vivim d’esquena els uns als altres, mentre que tots mirem cap als Oscars