El futur del Queen Sofia Spanish Institute
Durant un temps, massa llarg, aquesta gran institució cultural novaiorquesa ha guardat silenci. Per sobreviure a l’última crisi financera que va castigar el món, va ser necessari considerar una dolorosíssima decisió: la venda de la seva seu, un bonic palauet al cor de Manhattan, per on va desfilar durant mes de mig segle un ampli exponent de la riquesa cultural espanyola. Si l’Institute hagués abandonat la seva missió després d’una mesura tan radical, hauria significat una apoptosi innecessària i covarda. No la cometrà pas.
La brillant vetllada de dilluns al Liceu en què el Cercle va tenir un dels seus grans moments, va obrir la caixa dels records. Quan el nostre president Ignacio Garcia-Nieto va lliurar a la reina Sofia la medalla d’or de l’entitat, en un flashback de gran claredat vaig recordar una vetllada similar.Ha plogut molt des d’aleshores, moltes coses han canviat, però moltes queden, també.
El respecte, admiració i afecte que el Cercle va expressar a la Rambla, eren idèntics als que l’Spanish Institute va expressar fa dotze anys a la Reina a la Cinquena Avinguda. La seva autenticitat, legitimitat, lleialtat, i els sentiments que generen, no canvien i són idèntics a Barcelona i a Nova York.
El Queen Sofia Spanish Institute decidirà el 13 de març com es reinventarà per exercir la seva missió el pròxim mig segle. De moment, encara que sense sostre, tenim recursos, amics, i ganes de treballar. La sorprenent circumstància política que viu Washington farà que l’Spanish Institute sigui mes necessari del que era. Els valors bascos, gallecs, andalusos, catalans, castellans, i valencians –els valors d’Espanya– tan essencials als Estats Units d’avui, caldrà cuidar-los amb atenció, per assegurar-ne el futur.
Catalunya ha estat fonamental en la tasca del Spanish Institute: Isak Andik, Josep Baselga, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Ignacio Cirac, Carlos Cordon, Javier Godó, José Esteve, Valentí Fuster, Joan Massagué, Pasqual Maragall, Mariano Puig, Jordi Pujol, Leopoldo Rodés, Jordi Rius, Miquel Roca Junyent, Juan Antonio Samaranch, tots van passar per la seva tribuna. Tots li van donar prestigi.
L’Institute va ser present al Turandot postincendi del Liceu, amb cinquanta dels seus socis presents, per acompanyar en solidaritat. Quan ningú no havia pensat que Barcelona podria ser una senya d’identitat, l’Institute va organitzar un seminari el 2007 en què la marca va ser el seu tema. I en hores baixes, l’Institute va acollir el desembarcament de la Fundació Liceu a Nova York.
Algun cop l’Institute va ser criticat per organitzar sumptuoses gales que alguns van interpretar com la seva missió, quan en realitat eren necessàries per finançar-se. Aquestes gales, i de manera extraordinària l’infatigable alè de tots els membres de la família reial, van fer que l’Institute marqués una època en la vida social i cultural en una de les ciutats més importants del món. Ara en la seva nova singladura tots desitgem a l’Institute mar plana, bon vent, i lluna plena...
Ho mereix, i el seu nom ho requereix.
La institució ha estat criticada algun cop per les sumptuoses gales que organitzava per finançar-se