“Ara tinc una idea clara del camí on sóc”

Andrea Motis, música de jazz, publica el seu primer disc en solitari

La barcelonina Andrea Motis va començar a ser coneguda a l’escena del jazz local quan era una d’adolescent, quan el seu nom va començar a sonar i sentir-se en el marc de la Sant Andreu Jazz Band i va començar una carrera com a trompetista, saxofonista i vocalista fins al moment, lligada habitualment a Joan Chamorro, el seu mentor des que té 13 anys. Ara Motis fa un pas endavant significatiu amb 21 anys amb el seu primer disc en solitari, Emotional dance, gravat a Nova York i tret a la llum pel prestigiós segell discogràfic Impulse!, tota una referència del jazz internacional

Com va néixer aquest projecte?

La proposta va ser de la companyia discogràfica. Des dels 14 anys treballo amb els mateixos músics amb qui he crescut (Joan Chamorro, Ignasi Terraza, Josep Traver i Esteve Pi), hem anat fent discos, com a mínim un cada any, de vegades amb diferents formacions, convidats canviants... Ara hauríem pogut fer el mateix però de sobte vam rebre aquesta oferta amb un plantejament diferent, que hi hagués temes originals i al final en vaig escriure tres.

Com són els seus temes? De què parlen?

Penso que la música de les meves composicions és sobretot biogràfica perquè està basada en el que escolto, el que em mou per dins, la música que estimo. Quan he escrit aquestes cançons he volgut reflectir un moment, un clima, una sensació dins meu, i les lletres sobretot acompanyen. Em transmet molt més la música que la lletra.

Aquest procés de canvi de lideratge, compartit fins ara amb Chamorro, ha estat normal?

Ha estat bastant lent. En Joan va començar prenent totes la decisions al grup, i amb el pas del temps em va anar passant més responsabilitats sempre amb la idea que a poc a poc anés agafant les regnes.

Què ha estat el més innovador d’aquest disc?

Per mi ha estat totalment nou interpretar temes escrits per mi. No ho havia fet mai. A part d’això, hi ha una altra novetat com són els tres temes en català. Em van proposar que fes un tema perquè és la meva llengua i vaig pensar a versionar La gavina, de Marina Rossell. El tema d’Els Amics de les Arts, Lousiana o els camps de cotó m’ho van suggerir des de la mateixa discogràfica perquè els havia agradat molt com el vam tocar nosaltres en l’obertura dels concerts que havien fet els Buena Vista Social Club a Nova York, i el tercer és el Matilda, de Perico Sambeat. Ho vaig proposar jo, ja que coneixia la peça perquè en Perico l’havia gravat en format big band i al disc la cantava Sílvia Pérez Cruz i jo hi tocava la trompeta. Després el vam interpretar en directe i em va quedar al cap, i ara vaig pensar que en podíem fer una versió diferent.

Dels tres instruments que domina, veu, saxo i trompeta, amb quin se’n surt més bé?

No ho sé, però crec que el que la gent valora més és la veu, no tant per la tècnica sinó pel segell propi, l’expressió que hi poso. Per mi... potser amb veu i trompeta estic bé perquè les vaig aprendre alhora, però potser tinc més facilitat amb la veu.

Què pensa quan sent les comparacions que li fan amb vocalistes com Billie Holiday o Norah Jones?

Són molt bones referències, però la veritat és que tampoc no vull ser igual. Són les meves referències però no em vull acostar més a elles. Ara escolto molt Sarah Vaughan i m’encanta des de fa tres anys i l’estudio molt, però també penso que pot ser que després faci funk, hiphop i entrar en altres estils.

Ha pensat que potser havia triomfat perquè era molt jove, i ara que ja és adulta...?

No tinc aquesta sensació perquè sempre he tingut la sensació que no parava d’aprendre amb en Joan, amb l’Ignasi, amb tots, que m’ajuden a aprendre i a ser un bon exemple en tots els sentits... i ara ja tinc un projecte propi, tinc ganes de compondre més, tinc un gust molt concret, un estil; em sento molt a gust amb la meva carrera i la direcció que he pres.

No li han arribat les coses massa de pressa?

Al principi sí que em sorprenia quan començava a aprendre i ja tenia concerts, i no ho entenia gaire bé. La meva teoria és que com que m’he ficat al món del jazz des del jazz clàssic i el dixieland, és a dir, el més antic i el més ballable, això va ser el que va atreure la gent que no coneixia tant el jazz. Més que una cosa diferent, la gent que ens ve a veure sent el que toquem com una mica familiar, i a partir d’aquí... No ho sé, l’únic que he fet fins ara és aprendre, però ara tinc una idea clara del camí on sóc.

Què és el que escolta ara?

Tom Harrell, Roy Hargrove, Cécile McLorin Salvant, Clifford Brown, Amy Winehouse...

Com es definiria?

Soc més o menys tranquil·la, m’adapto bastant bé a diferents situacions perquè estic acostumada a fer coses diferents. Tinc bastant de geni quan l’he de treure, tot i que la gent no té problemes per treballar amb mi, i també tinc força paciència.

Vostè va començar en la música quan era una nena. Creu que ha viscut una evolució normal com a persona?

No sé si és normal, però sempre he estat envoltada de gent propera molt bona, amb bona sintonia i sana. No m’he sentit mai diferent.

Hi ha res que li faci por professionalment?

No; ara tinc molta motivació, vull continuar amb una proposta musical interessant. En general, sé que si un dia no puc continuar amb la música gaudiré amb altres coses perquè vaig començar de molt jove en això i sé que hi ha moltes coses que m’interessarien, i la veritat és que també m’agradaria viure d’una altra manera.

La jazzwoman publica ‘Emotional dance’, gravat a Nova York pel segell Impulse!