La Lliga i l’efecte Yokohama
El Mundial de Clubs opera de múltiples maneres sobre la Lliga, que ha produït un de cada dos títols de campió d’Europa des del començament del segle. Les tres últimes temporades han accentuat aquest domini fins a convertir-lo en hegemònic. El Reial Madrid va guanyar dos finals a l’Atlètic de Madrid (2014 i 2016) i el Barça va vèncer a la Juve el 2015. Són victòries amb conseqüències: el Mundial de Clubs, un torneig estrany. Guanyar-lo tot just genera entusiasme entre els grans d’Europa. El problema és perdre’l. El més interessant és el seu peculiar efecte.
La ubicació del Mundial de Clubs al calendari, a mitjans de desembre, obliga a ajornar un partit de Lliga i traslladar-lo en una les escasses dates que queden lliures a la Lliga espanyola, generalment dos mesos després del partit suspès. És un període estrany que condiciona la percepció del campionat, com ha passat aquesta temporada.
Els perseguidors del Reial Madrid s’han vist a prop del líder, que va anar a Yokohama per guanyar el Mundial de Clubs i va esperar dos mesos per enfrontar-se al València. El Madrid ha disposat durant unes quantes setmanes del comodí ajornat. Si guanyava a Mestalla posava la proa a la Lliga. En qualsevol cas, tots els involucrats en la lluita pel títol, i això inclou aquesta temporada el Sevilla, pretenien afavorir-se d’una situació que recorda a la dels miralls deformadors: la imatge és una i la realitat, una altra.
La suspensió del Celta-Reial Madrid pel temporal de finals de gener ha afegit un altre factor desestabilitzant a la Lliga. De fet, no se sap quan es disputarà. La gesta del Celta contra el Xakhtar complica encara més la inclusió del partit al calendari. En el clima paranoide que presideix el futbol espanyol, la data de celebració del Celta-Reial Madrid pot convertir-se en un incendi de proporcions incalculables.
L’obstacle del Mundial de Clubs es va tancar dimecres passat amb la derrota del Reial Madrid a València. És líder, amb un partit menys, però ara se sent veritablement perseguit. No ha aconseguit arxivar la Lliga, en gran mesura perquè no es va enfrontar al desplomat València del període Prandelli. Amb dos fitxatges nous –el lleuger Orellana i el gegantí Zaza– i la seva victòria sobre l’Athletic, el València es va armar per detenir el Madrid, i ho va aconseguir. L’efecte del Mundial de Clubs va acabar allà, però no de la forma que sospitava el Reial Madrid.
La Lliga torna a estrènyer-se, subjecta als resultats d’avui. Com sol passar en aquestes circumstàncies, sempre apareix un Atlètic de Madrid-Barça, dos equips condemnats a enfrontar-se en els grans moments de la temporada, excepte en les finals de la Copa del Rei i de la Lliga
Atlètic de Madrid i Barça són dos equips condemnats a enfrontar-se en els grans moments
de Campions. Són els protagonistes dels partits clau, els que decideixen les qüestions substancials de la temporada. Són tantes les vegades que s’han enfrontat en condicions de màxima exigència que els seus duels transcendeixen el concepte de clàssic. Es tracta d’un superclàssic.
Aquesta vegada no serà diferent. Es va descartar l’Atlètic del combat pel títol, però ha tornat. Es va assenyalar en el Barça el pes del desastre de París, però figura a un punt del líder. Han adquirit una oportunitat que gairebé tothom descartava davant del vigorós Reial Madrid. A punt de tancar les portes, al Vicente Calderón es jugarà un partit sense mitges tintes.
El derrotat probablement s’acomiadarà del títol. El guanyador se sentirà amb el dret i l’optimisme necessaris per assetjar el Reial Madrid, destinat a un partit d’alt voltatge. Vila-real no és el millor lloc per assegurar-se l’alleujament després de la sufocació de Mestalla.