L’economia mata

José Ignacio González Faus incideix en les paraules del papa Francesc sobre el sistema econòmic actual, i insisteix en què la seva voracitat amenaça amb destruir els millors valors de la nostra societat: “En les crisis, la reacció lògica és anar a treure els diners dels bancs, però resulta que aquests ja no els tenen. Amb la qual cosa, l’Estat haurà de sostenir-los (amb diners dels ciutadans!) per evitar que es perdin els dipòsits de la gent. Així es va encunyar la més criminal de les defenses: el too big to fail (massa gran per deixar-lo caure)”.

Etimològicament, l’interès designa una cosa que és entre la realitatijo( inter-esse): així em vincula i em posa en relació amb les coses. Però la paraula degenera quan el seu significat principal passa a ser el de benefici econòmic: de manera que l’únic que em posa en contacte amb la realitat és la possibilitat de lucre.

Això explica per què Francesc afirma que la nostra economia “mata”. He llegit articles que, volent defensar l’ensenyament social d’aquest Papa, semblen ensopegar quan afronten aquesta frase tan dura: potser Francesc només volia dir que mata quan la gestionem malament, etcètera.

Doncs no: la nostra economia mata perquè està fundada en el robatori amb guant blanc, en la mentida ben vestida, en l’explotació i en la falta de respecte. Vegem:

1. Fonamental en el nostre sistema és el crèdit i l’interès. Però aquest últim s’ha convertit avui en usura en sentit estricte: de ser compensació raonable per una pèrdua o un risc, ha passat a ser un lucre gratuït. Si el prestador guanya només per deixar, això és clarament usura. La filosofia grega, l’islam i el primer cristianisme són molt durs amb la usura. Aristòtil la compara al proxenetisme: aprofitar la necessitat de l’altre per a l’enriquiment propi. I escriu que és “la més avorrible de totes les formes d’obtenir diners, perquè en ella el guany procedeix dels diners mateixos i no dels objectes naturals”. Si avui això ens sembla anormal, deu ser per allò que “el nostre món ha perdut el sentit del pecat”. Però aplicant aquella frase on ha de ser aplicada...

2. A aquest atracament de l’interès se li dona suport a més, com ja suggeria Aristòtil, en la mentida que els diners són fecunds per si mateixos. Però els diners només poden ser oportunitat, no causa mai de riquesa. La seva presumpta fecunditat es basa a més en una altra ficció: els diners que em deixa el banc no ho són: el banc em dona uns diners que no té (ja que a cada moment els bancs estan deixant molts més diners del que tenen i és falsa la idea que el banc deixa amb els dipòsits dels ciutadans). El banc el que fa és donarme una espècie d’aval o de ficció, posant en el meu compte unes xifres amb què jo podré començar a invertir. I per aquests diners que no m’ha donat, el banc em cobrarà uns interessos grans mentre que, pels diners que jo li he dipositat, em donarà un interès mínim, ridícul (que després a més recupera en comissions per treure d’un caixer, etcètera).

Bon exemple lingüístic: en grec, tiktô significa engendrar, d’aquí ve verbigràcia tokós (pare, engendrador); i en grec modern l’interès es diu toketós (engendrat). Els diners queden, així, com una mena de llavor: un germen vital que, amb només caure en bona terra, ja fructifica.

3. Aquesta faula dels diners, fals i fecunds alhora, ha d’acabar fallant, sigui perquè a un no li surten els negocis o perquè els dilapida. Així es produeixen les crisis que per això, segons Piketty i altres economistes, són intrínseques al nostre mercat i més com més perfecte sigui el mercat. En les crisis, la reacció lògica és anar a treure els diners dels bancs, però resulta que aquests ja no els tenen. Amb la qual cosa l’Estat haurà de sostenir-los (amb diners dels ciutadans!) per evitar que es perdin els dipòsits de la gent. Així es va encunyar la més criminal de les defenses: el too big to fail (massa gran per deixar-lo caure). Com si digués: no podem tocar els bancs perquè tenen armament atòmic...

I esclar: si el banc sempre està segur i el ciutadà no ho està mai, aquesta és una economia que mata. Si, quan s’esfondra aquesta faula dels diners fecunds per si mateixos, ho paguen els altres, no el banc que se n’aprofitava, llavors aquesta economia ha de matar com l’arsènic, per més que ens diguin que és “arsènic per compassió”.

4. Finalment, en una societat on tot és mercantil i on cadascú aspira a empassar-se l’altre buscant el màxim interès, l’única manera de crear ocupació és no pagar-lo, o donar-li una xavalla de fam. Marx encara parlava de pagar “el just perquè pugui reposar la seva força de treball”; avui ni això: perquè si no reposa les seves forces sempre hi ha una multitud esperant poder ocupar el seu lloc. Com no ha de matar, aquesta economia?

Ja fa temps va ser encunyada l’expressió “capitalisme de casino”. Vol dir que el nostre sistema econòmic és com un d’aquests jocs de cartes on un pot apostar fort amb poc joc; però espanta els altres i, potser, guanya. L’única diferència amb els casinos reals és que, quan en el nostre capitalisme falla l’estratagema i el jugador perd la partida, no perd ell els diners que va apostar: aquests diners els perdrà el crupier, o el repartidor per les cartes que va donar, o el porter per haver-lo deixat entrar...

Lladre, mentidera, explotadora i impune. I gràcies a això eficaç. Digui’m vostè si aquesta economia no ha de matar. Per això crec que el més negatiu de la nostra política és la hipocresia de la dreta i el simplisme de l’esquerra. Però això queda per a un altre dia.

La nostra economia mata perquè es funda en el robatori amb guant blanc, en la mentida ben vestida, en l’explotació L’interès s’ha convertit avui en usura en sentit estricte, de compensació raonable ha passat a ser un lucre gratuït