‘Poderío’ i escissió
Per primera vegada des del 1974, el grup dirigent del Partit Socialista Obrer Espanyol té por. Aquesta és una dada important. En aquells anys finals del franquisme podien ser detinguts per la policia política, però sabien que el tracte seria benèvol, encara que les seves publicacions fossin molt més radicals que les del prudent Partit Comunista. El futur no estava escrit, però els aparells de la dictadura intuïen el que s’acostava.
Els dirigents elegits al congrés de Suresnes no tenien por. La seva missió consistia a interpretar correctament la partitura de la història. El vent d’Europa bufava a favor seu i Felipe González, el polític espanyol amb més talent dels últims quaranta anys, va saber ser el Von Karajan dels vuitanta. La societat els esperava. Després de l’intent de cop d’estat del 23-F, els joves els aclamaven. El 28 d’octubre del 1982 va ser un gran esdeveniment. Però ara tenen por. Tenen por perquè ara no és clar que el vent d’Europa continuï bufant a favor seu.
El grup dirigent del PSOE té por de morir. Té por que una onada desconeguda i difícil de desxifrar els passi definitivament pel damunt. L’acte d’ahir a Madrid en suport a la candidatura de Susana Díaz a la secretaria general del PSOE és fruit d’aquesta por. Conscients que el partit s’enfronta a un congrés decisiu, els prohoms socialistes han decidit fer pinya al voltant de l’única candidata disposada a donar-ho tot en el combat frontal. Tots amb Susana. Felipez González i Alfonso Guerra. José Luis Rodríguez Zapatero i José Bono. Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Chacón. Només hi faltaven Joaquín Almunia, que dona suport a Patxi López, i Josep Borrell, que, fidel al seu esperit de contradicció, continua fent costat a Pedro Sánchez. Molts dels enfrontaments del passat es dilueixen en benefici d’una candidata que diu que és PSOE al cent per cent. Una cacofonia de Felipe González. Una dona enèrgica, dotada d’una notable intel·ligència natural que des dels disset anys es dedica a la política professional. No ha treballat en cap altra cosa. Un lideratge rude i vertical. La socialista que més agrada al barri de Salamanca de Madrid. La candidata més grata als votants del Partit Popular (això diuen les enquestes). Ningú com Susana no pronuncia avui amb més gràcia la paraula Espanya. Poderío i casta.
Gairebé tots els que s’han barallat els últims vint anys estan amb Susana. El missatge a la militància és clar i diàfan. La derrota de Susana Díaz seria la derrota dels noms principals que han teixit el PSOE des del 1977. La derrota de Díaz seria la derrota de la família. I això és important, perquè el Partit Socialista Obrer Espanyol és un partit familiar. La militància i l’amor al partit es transmet de pares a fills –sense aquest factor no s’entén el ressorgiment a partir del 1975– i l’organització es concep a si mateixa com una família. Una família sempre barallada, però una família al final del dia. Recordem la cantarella dels anys vuitanta a la premsa espanyola: la família socialista.
El segon missatge de l’oficialisme és que Pedro Sánchez no pertany a la família. Pedro Sánchez no és PSOE cent per cent. És un cos estrany. Un aventurer. Un populista (aquesta és l’última acusació).
Sánchez té a favor seu el malestar de la militància, que és descomunal, i el suport potencial de gairebé dos de cada tres votants. Sánchez és un home humiliat que no té res a perdre. Absolutament res a perdre. Si aconsegueix més del 35% de suport a les primàries disposarà d’un capital polític molt important. Serà el líder d’una esquerra socialista amb capacitat de vol propi. El fantasma de l’escissió ronda el PSOE. L’oficialisme se la juga.
Missatge: la ‘família’ socialista dona suport a Díaz; Sánchez no és de la ‘família’