‘Incerta glòria’

El guionista de cine que es basa en una obra literària fa una feina semblant a la del lector: interpreta, recrea en unes altres formes la seva pròpia versió del llibre original. Una novel·la, cap novel·la, no es deixa reduir a pel·lícula fàcilment. La seva adaptació cinematogràfica ve a ser com una traducció: de paraules a imatges. I una traducció, qualsevol traducció d’un codi de signes a un altre, implica sempre una transformació.

Incerta glòria, la pel·lícula, és una obra diferent de la novel·la de Joan Sales que l’ha inspirada. Amb bon criteri, els guionistes –Coral Cruz i Agustí Villaronga, el director– han estirat alguns fils d’aquesta novel·la antièpica i han construït una trama que, sense trair l’original, potencia la naturalesa profunda d’aquest gran clàssic de la nostra literatura.

Joan Sales va projectar en la seva novel·la tot un munt de reflexions –de tipus polític, filosòfic o religiós– que aquí, per exigències del guió, han desaparegut pràcticament del tot. Villaronga podria haver recorregut, però no ho ha fet, als recursos que són habituals –la veu en off, el flashback, etcètera– per introduir en una pel·lícula la veu de la consciència dels personatges, que és tan important en la novel·la de Joan Sales.

Per tal que el drama en què ha sintetitzat la història prengués tota la força, Villaronga ha despullat la novel·la i l’ha deixada en el més pur esquelet d’una història d’amor i amistat. Abans que servir amb paraules l’ethos d’aquesta humanitat trasbalsada en temps de guerra, ha preferit realçar el pathos de les pulsions que alimenten el conflicte de la vida, dins i fora dels personatges (en un marc on tota glòria és incerta, les ferides internes són les més cruels).

Som al 1937, en terra de ningú, al front mort d’Aragó, durant la Guerra Civil. L’escenografia del drama és un paisatge desolat que subratlla misèria i abusos, ànimes mortes, devastació existencial. La pel·lícula es podria haver subtitulat perfectament Ronda de mort a Sixena. O als Monegros. Eros i tànatos, sempre en lluita, en un espai-temps que aquí es presenta com un no-lloc (i no és això el que vol dir utopia?), i com un parèntesi entre un abans i un després, quan tothom espera un desenllaç que acabi amb tanta angoixa.

Incerta glòria, la pel·lícula, comença amb un tret al front i acaba amb una abraçada mortal. Imatges impactants, significatives, per obrir i tancar una història que té tant de drama rural... Com una tragèdia grega, presideix la història aquesta perversa vídua negra que és com la mort, l’única guanyadora.

A Incerta glòria, la pel·lícula, la Guerra Civil és un gran crim passional. Amb foscors que semblen emergir de l’Espanya negra de Goya, Villaronga ha estat fidel al missatge de Joan Sales: la guerra és una epidèmia de violències, una malaltia moral que posa tothom a prova. I on els figurants de la tragèdia no són ni bons ni dolents del tot sinó víctimes de les circumstàncies.

Villaronga ha estat fidel al missatge de Sales: la guerra és una epidèmia de violència, una malaltia moral