França es prepara per a les eleccions del malestar europeu
La pugna de diumenge posa a prova els ressorts d’un sistema en crisi
El que hi ha diumenge vinent a França és més que la primera volta d’unes presidencials que es decidiran el 7 de maig. Aquesta presidencial és una prova de lectura general sobre el fenomen de la mundialització desgraciada ,el concepte del jove politòleg francès Thomas Guénolé.
Es tracta del malestar social i nacional davant els canvis fonamentals acumulats des de fa més d’una generació per una globalització al servei dels diners que atraca sectors socials i àmbits geogràfics sencers. Han hagut de passar gairebé deu anys des de l’inici de la gran crisi del capitalisme neoliberal perquè la bèstia es desvetlli.
Les societats es comencen a rebel·lar contra les seves elits. Des de les Filipines fins als Estats Units, passant pel Brexit i les petites novetats en diverses nacions europees, es manifesten els símptomes de societats amb ganes d’engegar-ho tot.
És una situació que desconcerta la classe política i els experts al seu servei: els mecanismes existents d’organització i funcionament de la vida social semblen esgotats.
Davant aquesta realitat apareixen personatges destructors com el filipí Rodrigo Duterte i l’americà Donald Trump. Apareixen també intents de continuar amb el que ja tenien a còpia de simples canvis de figures.
A les eleccions franceses hi ha els dos escenaris: la ruptura destructiva de Marine Le Pen i l’aparent canvi per continuar amb el mateix de sempre de l’exministre d’Economia del president François Hollande, Emmanuel Macron. El més probable és que els dos escenaris electorals no impedeixin, sinó que aprofundeixin, la crisi sistèmica.
Però hi ha un tercer camí, fins a ara frustrat a Europa, i que s’enfrontarà a partir de diumenge a França: l’aparició de lideratges transformadors que recullin aquest ampli sentiment de revolta i el dirigeixin cap a vectors constructius altermundistes.
Bernie Sanders va ser l’oportunitat perduda als Estats Units. Syriza va fracassar per miopia i va ser derrotada. Podem es va quedar en un mig camí ambigu embolicat en institucions sense majoria o amb reduït poder local. Al Regne Unit surt Jeremy Corbyn, i Itàlia s’inquieta amb temptejos en la mateixa direcció. Ara és l’hora que la França Insubmisa, el moviment del republicà social-ecologista Jean-Luc Mélenchon, passi també aquest mateix examen.
Els cinc anys d’Hollande han tingut el mèrit de la clarificació. Sembla que han convençut sectors amplis de la societat francesa que el Partit Socialista era de dretes. Les constants protestes contra la seva reforma laboral de la primavera passada van quedar lluny de ser un aixecament nacional, però més d’un 60% dels francesos els van donar suport en les enquestes, on queda reflectida la majoria social de la transformació constructiva que diumenge se les heurà a les urnes.
Passi el que passi, el corrent transformador sembla que s’ha posat en marxa a França, el país que, per la seva potent tradició social i la intensitat del seu malheur (descontentament), és al centre mateix de la crisi europea. Guanyi qui guanyi, les eleccions franceses no seran cap desenllaç, sinó un inici. I tot apunta que aquest inici serà molt mogut.
Les enquestes donen quatre possibles finalistes amb una intenció de vot de vora el 20%. No hi ha precedents d’una cosa així.
Durant mig segle dos partits dominants, un de socialista i un altre conservador, van concentrar el 80% del vot en aquest país. En els darrers 30 anys, des de l’inici de l’opció per la mundialització liberal de François Mitterrand el 1983, aquells dos partits van compartir, en el marc de la construcció europea, diverses intensitats del mateix programa socioeconòmic.
A poc a poc es va diluir la diferència entre esquerra i dreta i també certa idea d’Europa, perquè la integració europea va ser sempre el marc d’aquell programa comú de les esquerres i les dretes institucionals que va anar buidant la sobirania de França.
La majoria dels francesos estan farts de la Unió Europea –el 2005 un 54% van votar contra els actuals tractats continguts a la Constitució i se’ls va ignorar–, però n’hi ha un nombre per sobre del 60% que no volen trencar-la sinó transformar-la. L’actual eclosió política francesa és el resultat de tot això. I la conseqüència és molta fragilitat.
Sigui qui sigui el pròxim presi-
Els cinc anys d’Hollande sembla que han convençut molta gent que el Partit Socialista era de dretes
dent francès, s’imposarà amb el 25% dels vots. En el millor dels casos, i gràcies al sistema majoritari, després de les legislatives del juny el seu govern disposarà d’una enganyosa majoria a l’Assemblea Nacional que tindrà en contra tres quartes parts de l’electorat. A això s’hi afegix el fet de la fragilitat personal dels quatre presidenciables.
Amb François Fillon, el candidat conservador, França tindria un president sospitós de ser un perfecte barrut que va donar feina fictíciament a la dona i als fills durant una dècada per arrodonir abundants ingressos familiars. Fillon ha estat imputat (cosa que encara no és una condemna) per estafa i malversació de fons públics. Aquest estigma i la imputació judicial de la seva dona (que a diferència d’ell si arribés a la presidència no tindria cap immunitat) el perseguiria durant tot el mandat.
Com es pot reduir mig milió de funcionaris i abaixar impostos als rics i emprendre la seva reforma thatcheriana amb un estigma inicial així? La tempesta està garantida.
Amb la ultradretana Marine Le Pen, que està sent la presidenciable més insulsa i absent d’aquesta campanya, es donaria pas a l’Elisi a un personatge d’una enorme inconsistència. Les úniques idees que aporta són la fòbia als diversos milions de francesos d’origen magribí (una perspectiva gairebé de guerra civil) i la il·lusió autàrquica en economia. També en aquest cas la contestació, animada per la vergonya nacional d’haver catapultat la ultradreta la presidència, està assegurada.
Amb el jove Emmanuel Macron s’anuncia un escenari molt menys demolidor, però igualment desgastador i xocant: un cas més de presentar el mateix però amb l’aparença que és nou. Cap candidat no personifica tantes etiquetes i tants suports i favors del sistema –tant a França com a Europa– com Macron. Que el candidat d’Hollande, del ministre de Finances alemany Wolfgang Schäuble i de les mateixes finances es presenti com una ruptura serà sempre difícil d’empassar. La continuïtat del programa liberal europeista amb ell es farà encara més difícil.
Amb Jean-Luc Mélenchon el país entrarà en una aventura altermundista de canviar Europa i transformar la República amb un procés constituent. Totes dues coses exigeixen una energia i una mobilització social extraordinàries, avui fora de tota visió, i s’hauran de fer simultàniament. En absència de suports majoritaris, aquesta presidència s’enfrontarà a una suma d’hostilitats internes i externes aclaparadora. Sembla, doncs, que tots els presidents seran dèbils, independentment del vector que apuntin.