Acceleració contínua

Llàtzer Moix analitza els últims esdeveniments de la política catalana: “En suma, podríem dir que l’independentisme aspira a eixamplar la seva base amb ciutadans disposats a complir la llei només quan els doni la gana, que veuen palles a l’ull aliè però no saben apreciar les bigues en el propi, que són tan crèduls com acrítics amb els de la seva corda, que es perden pels gestos i que semblen disposats a empassar-se fal·làcies intel·lectuals o històriques sense queixar-se... Quin reforç!”.

Polítics independentistes de molt diversa filiació coincideixen que és imprescindible eixamplar la base social del seu moviment. Ja fa anys que sentim declaracions en aquesta línia, procedents del sobiranisme d’ordre, del revolucionari i dels que s’ubiquen entre tots dos. En això no hi ha fissures. Encara diré més, també jo li donaria la raó al sobiranisme en aquest punt. Perquè amb un 47,8% dels vots no es pot imposar la independència a la resta de la població catalana. Almenys, no per la via democràtica. Per això els independentistes, conscients de les seves debilitats, han reiterat el missatge de l’eixamplament de la seva base, fins a convertir-lo en una mena de mantra.

La pregunta que sorgeix a continuació és aquesta: amb quin tipus de ciutadans pretén l’independentisme ampliar la seva base? Vistes iniciatives com ara Súmate, la sorprenent associació de castellanoparlants per la independència on es va foguejar Gabriel Rufián, es diria que els criteris per guanyar adeptes van ser al seu dia de tipus etnològic o territorial. Es tractava de seduir els emigrants que habiten a Catalunya, particularment els residents en localitats del cinturó industrial barceloní, que pels seus orígens familiars, el seu ideari o la seva precària economia no tenen la independència entre les seves prioritats. Això era també el que ha perseguit, per altres mitjans, l’exposició Lluites compartides, organitzada per Òmnium Cultural, amb l’esperança que el contacte entre participants en lluites socials dispars creés afectes independentistes. O la subtil campanya de l’Assemblea Nacional Catalana per captar indecisos, personificats en una tal Encarni, de perfil poligoner.

Aquestes operacions s’han saldat amb un èxit relatiu. O, atenent l’últim sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió, que depèn de la Generalitat, han discorregut en paral·lel a un retrocés del sobiranisme. Aquesta enquesta, divulgada al març, ens diu que el 48,5% dels catalans no són partidaris d’una Catalunya independent, davant el 44,3% que sí que ho són.

Per tant, la necessitat d’eixamplar les bases no només roman, sinó que s’engrandeix. Com roman la pregunta que obria el segon paràgraf: amb quin tipus de ciutadans pretén l’independentisme guanyar força? O aquesta: amb quina mena d’accions es proposa de seduir-los?

Tenint en compte les últimes contorsions polítiques de Junts pel Sí, podríem deduir que confia a ampliar-les saltant-se les lleis vigents, defensades sense fortuna pels organismes amb els quals el Parlament i la Generalitat s’han dotat per garantir el seu compliment. O presumint, en flagrant contradicció amb el que acabem de dir, que aquí es practica una democràcia d’alta qualitat, mentre que la de Madrid està avariada. O recolzantse en els més veterans i infatigables opinadors del procés, com si el seu nivell d’equanimitat i credibilitat no fos indirectament proporcional al nombre de decennis que fa que estan vinculats als think tanks nacionalistes, difonent arguments similars i sincronitzats. O amb els viatges als EUA que el president Puigdemont empalma, amb mitja setmana d’interval, per aconseguir una foto (que encara no hem vist) amb el nonagenari expresident dels Estats Units Jimmy Carter (famós, diguem-ho de passada, per mitjançar en conflictes tan semblants al nostre com els del Senegal, Sierra Leone, Somàlia o el Sudan). O amb les seves declaracions en què compara, recorrent a una grolleria que fa vergonya aliena, el secessionisme català amb la lluita pels drets humans que va encapçalar Martin Luther King, o el Govern del PP a Madrid amb el d’Erdogan a Turquia.

En suma, podríem dir que l’independentisme aspira a eixamplar la seva base amb ciutadans disposats a complir la llei només quan els doni la gana, que veuen una palla a l’ull aliè, però no saben apreciar les bigues en el propi, que són tan crèduls com acrítics amb els de la seva corda, que es perden pels gestos i que semblen disposats a empassar-se fal·làcies intel·lectuals o històriques sense queixar-se... Quin reforç!

Després de cinc anys de monotema independentista, de mitjans públics lliurats a la causa i de mandataris recalcitrants, hi ha signes clars que s’està perdent de vista la realitat. Com si tot fos sacrificable a l’altar del procés: la sensatesa, la legalitat, la veritat o la paciència. Aquest és el missatge que ens envien els que, alhora, diuen estar fent pedagogia nacional. Un missatge alarmant, sens dubte.

Per molta frontera que se li vulgui posar, un país no és un territori, ni molt menys una finca. Un país és la seva gent, que per definició és diversa. I si s’espera de la gent amb qui s’ampliarà la base independentista que aplaudeixi conductes com les referides més amunt, és evident que el país va malament. Tret que es vulgui eixamplar la seva base mentre s’estreny la capacitat de discerniment dels seus habitants.

Un país no és un territori, ni una finca; és la seva gent, i val la pena que conservi la capacitat de discerniment