Lourdes Ibáñez
ENDOCRINÒLOGA
La doctora Lourdes Ibáñez lidera l’equip mèdic de l’hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona que assaja amb èxit un nou i prometedor tractament antidiabètic per resoldre la principal causa de la infertilitat femenina.
El grup d’investigació en endocrinologia metabòlica de l’hospital infantil de Sant Joan de Déu assaja amb èxit un tractament antidiabètic aplicat a una malaltia considerada durant molts anys merament ginecològica, l’ovari poliquístic. El pateixen entre el 5% i el 7% de les dones i les clíniques de reproducció assistida donen fe que aquell diagnòstic es repeteix en el 80% de les seves pacients.
Però des dels anys noranta, cada poc temps han aparegut estudis que vinculen l’ovari poliquístic amb una alteració metabòlica a la qual acompanya més greix acumulat al fetge i a la cintura, més resistència a la insulina, més alteracions de colesterol i per tant més obesitat, més diabetis i més problemes cardíacs. Tot per un problema a l’ovari? “Vam acabar veient que això era la conseqüència, no l’origen, i que la resistència a la insulina afavoria que aquell ovari sintetitzés més hormones masculines i provoqués aquell desequilibri que coneixem com a ovari poliquístic: a més dels quistos, no hi ha regla, no hi ha una ovulació normal i apareix borrissol al cos de les noies en zones de borrissol masculí”, descriu l’endocrinòloga de Sant Joan de Déu, Lourdes Ibáñez, líder del grup d’investigació.
Les adolescents solen descobrir que tenen un ovari poliquístic perquè els apareix aquell pèl que no toca a la barbeta i al pit. També acne. A més, les regles van malament o desapareixen. I quan les diagnostiquen, el tractament habitual és prendre anticonceptius orals: així el borrissol desapareix mentre en prenen i tenen regles normals. “Però no ovulen, la qual cosa té seqüeles en el futur, i quan deixen de prendre els anticonceptius, torna el problema a la casella de sortida. A més, no sembla gaire adequat que adolescents que no tenen cap interès en l’anticoncepció estiguin prenent aquella medicació que no soluciona el problema, només el posposa”, reflexiona l’endocrinòloga.
“El que ens hem plantejat és un canvi de paradigma”, explica Ibáñez. Fa vint anys que es va publicar el primer article d’investigació que mostrava com les dones obeses que estaven prenent medicació antidiabètica i tenien ovari poliquístic aconseguien baixar els nivells de testosterona i els venia la regla. Al cap d’un temps es va comprovar que a més començaven a ovular, la qual els cosa millorava la fertilitat.
Així que a Sant Joan de Déu van iniciar els assajos per tractar el problema des de la seva aparició en l’adolescència. “L’any 2000 vam iniciar la investigació amb la metformina, un medicament clàssic antidiabetis, i vam començar a veure resultats. Però no millorava l’hirsutisme, l’excés de borrissol, així que hi vam afegir un antiandrogènic i vam anar provant. Van ser successius assajos amb beques públiques, beques FIS. I així hem anat avançant fins a aquesta última combinació
“La resistència a la insulina és la que afavoreix que aquell ovari sintetitzi més hormones masculines” El combinat de fàrmacs aconsegueix que no surti borrissol i que la majoria d’afectades recuperi l’ovulació
que acabem de presentar en el congrés anual d’endocrinologia a Orlando, als Estats Units: metformina, pioglitazona i espironolactona. Tots en dosis molt baixes”.
Van comparar aquesta medicació i el clàssic anticonceptiu oral en un grup de 36 adolescents (18 i 18) amb ovari poliquístic. I els van fer el seguiment de les regles, les ovulacions, la presència de testosterona i el greix del fetge durant tres anys. Les noies van prendre els dos tractaments un any i els van mesurar les conseqüències durant l’any següent.
El combinat metabòlic redueix el greix del fetge, que amb l’anticonceptiu puja. Baixa la testosterona (la causa del borrissol), la qual cosa també l’aconsegueix l’anticonceptiu, però només fins que s’interromp; llavors torna a pujar. I hi ha sis vegades més noies ovulant que amb l’anticonceptiu, cosa que fa suposar menys problemes d’infertilitat. “Les que havien perdut més greix hepàtic eren les que més ovulaven”, especifica Lourdes Ibáñez.
El nou paradigma manté moltes preguntes obertes. “Ara continuem l’assaig en la següent fase, amb un nombre molt més gran de pacients. I hem començat també a mirar què passa quan hi intervenen altres elements, com un DIU. I si hi ha canvis en l’actuació dels gens després del tractament. Tampoc no sabem si caldrà un tractament intermitent...”, enumera la investigadora.