Bejun Mehta
CONTRATENOR
El cantant dels Estats Units Bejun Mehta (48) debutarà al Palau després d’haver triomfat aquest mes al Real amb Rodelinda, l’òpera de Händel que arribarà al Liceu el 2019. El director Joan Matabosch i ell s’estan avenint molt.
El seu cognom no ha estat ni un problema ni un avantatge en la seva carrera, diu el nebot del mestre Zubin Mehta. Amb el seu calat artístic i un timbre vocal melós n’hi va haver prou per convèncer propis i estranys del seu paper al món de la música quan fa dues dècades va fer la seva inesperada aparició com a contratenor. Bejun Mehta (Laurinburg, Carolina del Nord, 1968) és una bèstia escènica que atrapa no només en la interpretació d’obres barroques i clàssiques, sinó en les seves compromeses i magnes incursions a la música contemporània. George Benjamin li escriu òperes... com a un Farinelli del segle XXI. I encara que Philippe Jaroussky li duu avantatge mediàtic al mercat espanyol o Franco Fagioli l’avança amb un segell discogràfic potent, allà on Mehta va, venç i convenç. El Teatro Real ha gaudit d’ell aquests dies amb la Rodelinda, de Händel, que d’aquí un parell d’anys arribarà al Liceu. I el cantant inicia ara una minigira per Espanya amb un programa en què explora la cantata com a forma “i no com a gènere religiós, perquè també n’hi havia seculars”, recorda. El 23, a l’Auditorio Nacional; el 24 debuta al Palau de la Música, i el 27 va a Oviedo. Händel, Vivaldi i Bach al faristol de la fidedigna Akademie für Alte Musik Berlin. Un afable Bejun respon al telèfon des de Berlín.
La seva veu sona temptadora i greu per ser un contratenor...
És que avui no he parlat gaire...
Vostè va ser soprano de nen i després va creure que era baríton un temps. Una veu camaleònica? La meva carrera com a soprano va començar als sis anys i va acabar als 16, quan em va canviar la veu. Aleshores vaig parar un temps, vaig investigar i em vaig reiniciar com a baríton, però era un registre erroni per a mi, no feia servir bé la veu. No vaig planejar mai ser contratenor però alguna cosa no funcionava com a baríton. Així que vaig tornar a parar i gradualment em vaig anar redescobrint.
Quin paper tenen els professors en aquests casos?
La veritat és que ho vaig descobrir pel meu compte. Tenia sentit que fes servir els exercicis que feia sent nen soprano i així va ser com vaig anar reconstruint la veu durant tres mesos. Tot sol. Quan vaig veure que allò tenia entitat els hi vaig mostrar a alguns professors i ràpidament ho van donar per bo. La primera feina va arribar de seguida.
I durant la seva etapa de baríton tenia mestres?
Sí, i molt bons, però l’instrument era l’equivocat. Ara fa temps que no rebo cap lliçó. Et donen eines que després tu fas servir pel teu compte.
Va començar tard en un registre de curt recorregut. Quant creu que li queda de carrera?
Entre deu o quinze anys més. Però ara he començat a dirigir un altre cop i potser d’aquí deu anys podré fer una transició fàcil, perquè estic totalment fascinat per la música, el teatre, l’òpera, els textos, les lletres... no em puc imaginar retirat. No hi ha final per a les arts i la música. El meu pare, pianista, continua practicant cada dia i fent concerts als 83 anys. I em sembla el més sa.
És una benedicció venir d’una família de músics? Quin paper ha tingut el seu oncle en la seva carrera? El meu oncle no ha estat cap influència directa a la meva carrera, perquè els nostres repertoris són totalment diferents i a més no ens movem en els mateixos cercles. Vaig tenir sort i vaig aconseguir l’èxit pel meu compte, molt ràpidament. Però el gran avantatge de tenir una família com la meva és que ningú no et dirà mai que les arts són una mala idea. Tinc amics les famílies dels quals no ho van entendre. I jo li estic molt agraït al meu pare, que em va ensenyar teoria i musicologia de ben petit. Vaig aprendre molt d’hora a relacionar-me amb la música, per mi és ben bé una segona naturalesa, em resulta fàcil. Tant que de vegades soc impacient amb els altres, em pregunto per què no ho capten tot més ràpidament, és un dels meus defectes.
Va néixer i va créixer als Estats Units, però va estudiar literatura
alemanya. Per què? Perquè suposo que inconscientment intuïa que la meva carrera acabaria en les arts, i Alemanya és essencial en la música clàssica.
Sí que és intuïció.
No soc gaire d’astrologia, però els càncer som així, intuïtius, emotius, casolans...
Si pogués preguntar alguna cosa al castrato Farinelli, què seria?
Li demanaria si és veritat el que diu la llegenda que el seu personatge era tan extraordinari que va superar les convencions dels sexes. És interessant com el moviment transgènere ha portat a la societat una mescla de gèneres que durant segles havia estat qüestió de l’òpera.
Compositors del seu temps escriuen per a vostè. George Benjamin li va fer Dream of the song . És conscient de sort que té? Tinc molta sort. Des que li vaig estrenar Written on skin, en George viu de manera molt íntima la meva veu, el que faig, qui soc com a persona... Crec que és molt important que existeixi aquesta mirada sobre el contratenor, que se’l vegi com una veu i no només com algú que fa barroc. És una veu i pot ser el que vulgui, per a un nou repertori.
Arrels índies, bressol als Estats Units, professió europea... Se sent un americà? No sé com respondre. El pare era molt europeu, i ell i la mare, americana, es van conèixer a Viena. Durant anys he intentat unir els dos mons. A Nova York és on més feliç em sento, però ara amb Trump... ja no reconec aquest país. Ja sigui amb Trump o Obama, me n’alegro de ser tant europeu com americà.
MARICEL CHAVARRÍA “El meu oncle Zubin no ha restat ni sumat en la meva carrera, l’èxit em va arribar molt ràpid”
“El moviment trans ha dut a la societat una cosa que durant segles era un afer de l’òpera”