Els interessos creats
En un estrany maridatge, l’esquerra laborista s’ha convertit en la millor aliada de les finances de Londres
Encara que resulti sorprenent per als socialdemòcrates que defensen el model continental de capitalisme productiu davant l’especulatiu anglosaxó, la veritat és que, al Londres del Brexit, els partidaris més entusiastes de la Unió Europea són els grans bancs d’inversió.
ANDY ROBINSONLondresPot resultar sorprenent per als socialdemòcrates que defensen el model continental de capitalisme productiu davant dels interessos especulatius anglosaxons. Però la veritat és que al Londres del Brexit, els partidaris més apassionats de la Unió Europea i l’europeisme són els grans bancs d’inversió, molts nord-americans, com Goldman Sachs o JP Morgan. Les activitats de lobby que practiquen contra el Brexit ja assoleixen velocitat turbo. Els grans bancs a la City –sobretot britànics i dels Estats Units– temen un Brexit dur que posaria en perill els anomenats drets de passaport que els permeten vendre els serveis lliurement a la UE. No s’havia sentit mai una solidaritat tan forta entre els amos de les finances anglosaxones i el projecte europeu.
Goldman Sachs, el gegant de Wall Street, diu que ha començat a relocalitzar la meitat de la plantilla de Londres a Frankfurt per garantir els seus negocis europeus. JP Morgan va advertir durant la campanya del referèndum que relocalitzaria 4.000 dels seus, encara que ha baixat aquesta xifra en les últimes setmanes. L’HSBC i altres grans marques globals del món bancari han advertit el Govern de Theresa May que una sortida del mercat únic, en un anomenat Brexit dur, seria el suïcidi per a un país que depèn del negoci dels serveis financers. Jamie Dimon, conseller delegat de JP Morgan, integrant del rànquing Forbes de multimilionaris, va participar activament en la campanya del remain (quedar-se a la UE) juntament amb l’excanceller George Osborne, (que acaba de ser fitxat pel fons especulatiu Blackrock, que li pagarà 15.000 euros per dia). Els bancs internacionals “tenen els dits índexs tremolosos preparats per pitjar el botó de relocalitzar”, afirma el president de l’associació de la banca britànica.
Segons Oliver Wyman, del lobby CityUK, la City pot perdre 20.000 milions d’euros, el 10% del negoci i 35.000 llocs de treball, en cas de Brexit dur. El think tank europeu Bruegel assenyala que si el Regne Unit surt del mercat únic, Londres corre el risc de perdre 10.000 llocs de treball bancaris i actius financers per 1,8 bilions d’euros. Michel Sapin, ministre de finances francès, va advertir fa uns dies que les transaccions de derivats en euros –uns astronòmics 900.000 milions d’euros al dia- s’haurien de fer dins del mercat únic, després del Brexit. Lluitar per un negoci tan especulatiu, tan essencialment anglosaxó, pertorbaria la pau de les tombes de Helmut Schmidt o François Mitterrand. Però Paris, Frankfurt, Dublín i en menys mesura Madrid, competeixen per rendibilitzar la fugida dels abans odiats grans bancs de la City.
El debat sobre el Brexit recorda el món al revés. Mentre que els titans de l’especulativa banca anglosaxona elogien el projecte europeu, molts economistes euroescèptics semblen activistes antisistema quan ataquen la gran banca, els lobbies de Brussel·les i l’elit globalista. “Hi ha molts interessos creats; els grans bancs d’inversió, els lobistes de les corporacions i la burocràcia europea fan molt de soroll; fan l’efecte d’estar enfadats; l’objectiu és mantenir l’statu quo i anomenar-lo Brexit”, diu David Blake, de la Cass Business School de la Universitat de Londres, autor d’un informe sobre la City i el Brexit. “És l’actitud de l’elit de Davos davant de la decisió del poble”.
Per Blake, no hi hauria una sortida massiva de Londres fins i tot en el cas del Brexit dur. “Qualsevol persona en qualsevol lloc pot fer transaccions amb instruments nominats en euros, a Wall Street, Singapur, on sigui, ningú no pot pararho”, prossegueix en una entrevista mantinguda a Londres. Fins i tot en el cas de perdre els drets de passaport, els bancs establiran oficines a Europa i l’impacte sobre els ingressos de la City seria assumible, només el 4,5% de la seva facturació, segons els seus càlculs.
La insistència dels bancs en el perill de perdre l’accés al mercat únic no deixa de ser estrany, diu Blake. “No hi ha un mercat únic de serveis financers a la UE i els serveis financers no poden ser bloquejats segons les normes de l’OMC”. Moody’s, l’agència de qualificació de deute, coincideix: “L’impacte del Brexit sobre la City serà modest i assumible (...) Encara que existeixi algun risc per a l’estatus de la City com a centre financer no creiem que el Brexit suposi danys significatius”, afirma en un informe del 22 de març.
Es juga molt en la batalla de la informació i la desinformació. El sector financer londinenc acull 250 bancs internacionals i el 17% dels crèdits bancaris internacionals. És l’exportador de serveis financers més gran del món, que equival al 12% de les exportacions britàniques i aporta el 8% del valor afegit brut de l’economia britànica –127.000 milions de lliures esterlines. El 40% d’aquests serveis van a Europa. Les finances i les assegurances equivalen al 3,5% del PIB britànic, responsables del 75% del superàvit al comerç de serveis. El sector financer britànic dona feina a 1,1 milions de persones i paga l’11% dels impostos.
Blake acusa als grans bancs internacionals d’exagerar el perill del Brexit perquè la UE ha resultat un excel·lent vehicle per ampliar el monopoli financer davant de rivals més petits i continuar generant negocis sense donar finançament a l’economia real. “Fins als anys setanta i vuitanta, la City era un lloc fantàstic de finançament per a l’economia real; però ha deixat de servir a l’economia productiva; la City s’ha convertit en un expert a enganyar i menysprear els clients”. Ho atribueix a la introducció de productes financers d’elevada complexitat. I també a la incorporació del Regne Unit a la UE que, segons sosté, va crear un excel·lent oportunitat de negoci (aquests 900.000 milions d’euros diaris en derivats, per exemple), sobretot després del big bang”, diu. “Haurien de deixar de queixar-se i buscar un model per proporcionar finançament a l’economia real”.
Si aquests arguments sonen d’esquerres després de la crisi bancària, hi ha una altra paradoxa en el debat sobre el Brexit i la City. La majoria dels diputats laboristes (encara que no Jeremy Corbyn) són defensors tan apassionats de la permanència a la UE que s’han convertit en els principals capdavanters dels grans bancs, un sector que l’esquerra britànica sempre titllava de paràsita i curtterminista.
Hillary Benn, rival de Corbyn en el gabinet laborista a l’ombra, ha carregat contra May per posar en dubte la permanència de la City a Londres. Això malgrat que els europeistes del corrent socialdemòcrata del laborisme sempre lamentaven la preponderància de les finances en l’economia britànica i assenyalava Alemanya com a exemple de model productiu i menys especulatiu.
Janan Ganesh, el càustic columnista del Financial Times, va ressaltar en una columna la setmana passada la contradicció, ja que es va burlar d’aquesta “esquerra tova, la mateixa gent que odiava els banquers després del crac [del 2008] ara els veu com a companys entusiastes de l’internacionalisme i esmenten les amenaces a la City com la prova concloent contra el Brexit”. “Fins i tot Goldman Sachs ja pot comptar amb el suport dels diputats laboristes per lamentar els seus plans de relocalització a Frankfurt i a Paris”, ironitza.
Encara que Europa i l’esquerra hagin après a estimar a Goldman Sachs, pocs bancs voldran marxar de Londres, diu Blake: “La City té tants avantatges davant dels rivals que dubto que se’n vagi molta ocupació a Europa; com volen anar a Paris quan els francesos s’han passat tant anys ficant-se amb els bancs?”.
AMOR SOBTAT La banca d’inversió anglosaxona és avui una ardent defensora del projecte europeu ARGUMENTS DE GUERRILLA Els economistes euroescèptics semblen activistes antisistema LA CITY I LES EMPRESES “Fins als anys setanta i vuitanta la City era un lloc fantàstic per a l’economia real; ara no”