Imperi euroasiàtic
Després de la crisi ucraïnesa i l’intercanvi de sancions amb els països occidentals, Rússia ha buscat nous socis per trencar l’aïllament
Després de la crisi ucraïnesa i l’intercanvi de sancions amb els països occidentals, Rússia ha buscat nous socis per trencar l’aïllament.
Potser el principal objectiu de la política exterior russa en l’època de Vladímir Putin és recuperar el paper de gran potència. Moscou no vol que els Estats Units imposin al món globalitzat el seu punt de vista de manera unilateral, i per això sempre que en té ocasió la diplomàcia russa subratlla que les relacions amb Washington i, per extensió, amb la UE han de ser “d’igual a igual”.
Una de les conseqüències de la política unilateral dels EUA, segons Moscou, és l’avanç de l’OTAN a l’est d’Europa. El conflicte d’Ucraïna, que va començar el 2014, va posar un fre a aquesta dinàmica. Com la intervenció de Rússia a Síria, que també estava dirigida a “subratllar el seu estatus de gran potència més enllà del territori postsoviètic”, va escriure l’any passat el politòleg Dmitri Trenin en un assaig del Centre Carnegie de Moscou.
La intervenció a Síria i el suport a Al-Assad també forma part de l’intent de Moscou per tornar a reafirmar-se. L’aviació russa va permetre mantenir dret un important aliat a l’Orient Mitjà. A més, la seva implicació va fer que els països occidentals comencessin a donar més importància a Rússia en la solució del conflicte, fins al punt que avui la seva participació és imprescindible.
Es pot dir, com sostenen els governs occidentals, que Moscou s’equivoca donant suport a un tirà, però en realitat és coherent amb la seva visió exterior. L’inici del conflicte sirià va coincidir amb les anomenades primaveres àrabs, que Rússia interpreta de manera diametralment oposada als països occidentals i associa a altres “intervencions” anteriors. “Recordo aquell temps en què diversos països, sobretot occidentals, estaven en una mena de gira per eliminar dictadors”, va dir el 12 d’abril passat el ministre d’Afers Exteriors rus, Serguei Lavrov, en la roda de premsa posterior a la seva trobada a Moscou amb Rex Tillerson, secretari d’Estat dels EUA. I va esmentar els casos de l’ex-Iugoslàvia, de Saddam Hussein a l’Iraq i de Muammar alGaddafi a Líbia. “Aquests experiments sobre dictadors i tirans ja els coneixem i sabem com s’acaben”, va concloure Lavrov.
No són pocs a Moscou els que vinculen el futur de Síria a les relacions amb la UE. Si la jugada li surt bé, es derrota l’Estat Islàmic i les converses de pau de Ginebra i Astanà acaben en un procés polític que vagi regulant el conflicte, confia que les sancions de la UE es retirin o, en el pitjor dels casos, es suavitzin. Les sancions occidentals i les contrasancions russes als productes agropecuaris occidentals són responsables, al costat de la caiguda del preu del petroli, d’una rebaixa del 20% dels ingressos reals dels russos entre novembre del 2014 i gener del 2017. Segons els mitjans locals, el comerç exterior se n’ha ressentit un 40%, com a mínim.
Moscou també confia que els acords de Minsk ajudin a l’aixecament de les sancions i amb el temps es trobin fórmules perquè es reconegui la península de Crimea (annexionada d’Ucraïna el març del 2014) com a part del territori rus.
Rússia divideix els socis europeus en dos grups, i inclou Alemanya, França, Itàlia o Espanya en els que veurien de bon ull l’acostament. De fet, aquests mantenen que encara que hi hagi sancions es mantingui el diàleg amb Moscou i es busquin oportunitats de negocis en àmbits no afectats per aquestes.
La crisi ucraïnesa va provocar una profunda fractura en les relacions de Rússia amb els països occidentals i en els últims anys ha marcat la política exterior russa en altres punts del planeta.
Per compensar, Rússia ha intentat enfortir els seus lligams amb els països Brics i el Grup de Xangai, les cimeres del qual han substituït les bilaterals amb la UE i les del G8, del qual Rússia va ser exclosa. El Brasil, el Vietnam, l’Índia, Indonèsia, l’Iran, Cuba, el Pakistan, Sudàfrica i, especialment, la Xina, formen una alternativa, tanmateix imperfecta.
A més de trencar el seu aïllament diplomàtic, amb la Xina Rússia va aconseguir un mercat per als seus hidrocarburs i accés als crèdits xinesos després que Occident li restringís el finançament. Projectes que s’havien allargat dècades es van accelerar el 2015, i es va arribar, entre altres coses, a acords sobre un gasoducte (Sila Sibiri, el poder de Sibèria) i infraestructures transfrontereres, i se’n van planificar d’altres sobre ferrocarrils i comunicacions. “La relació és cada vegada més desigual, amb Rússia com la part més necessitada. Sense alternatives viables, Moscou podria haver d’acceptar aquest desequilibri”, va escriure Aleksandr Gabúev, expert en relacions de Rússia amb la regió Àsia-Pacífic del Carnegie de Moscou.
Rússia també ha aprofitat aquests anys per modernitzar el seu exèrcit, un altre element més per recuperar importància en la geopolítica global. L’any passat les forces armades russes van rebre una àmplia varietat d’armes noves, incloent-hi 41 míssils balístics intercontinentals, segons va informar al Parlament al febrer el ministre de Defensa, Serguei Xoigú. Per a aquest any es preveu una modernització a gran escala, amb 170 avions més destinats a les forces aèries, 905 tancs i vehicles cuirassats per a les terrestres, així com 17 naus per a la flota.
El final de l’URSS i la davallada econòmica va deixar les forces armades russes tremolant. La renovació militar era una tasca pendent, i el president Putin l’ha impulsada malgrat la crisi i les sancions. Amb això escurçarà la distància amb Occident en àrees com armes convencionals de llarg abast, comunicacions o drons.
Si la relació amb la Xina no ha fructificat en aliança és, potser, perquè Pequín no vol empitjorar les seves relacions comercials amb els EUA (el 2015, deu vegades més voluminoses que les que va mantenir amb Rússia). O perquè, a l’altre costat, Rússia no vol trencar totalment els lligams amb Occident, el principal mercat per col·locar el seu gas i el seu petroli. De fet, la irrupció de Trump als EUA i de diversos polítics en països de la UE que advocaven per l’acostament a Rússia (Wilders a Holanda, Fillon i Le Pen a França) va tornar a sembrar esperances a Moscou l’any passat.
Els objectius russos de tornar a la primera línia de la geopolítica mundial tornaven a veure’s a l’abast de la mà quan Donald Trump va guanyar les eleccions dels EUA, cosa que semblava confirmar el que el politòleg búlgar Ivan Krastev va anomenar el començament de l’“era antiimperialista”. Trump semblava que s’apuntava a la consigna “El meu país abans que res”, cosa que significava utilitzar la majoria dels recursos en política interior, assegurant entre altres coses que només volia ser el xèrif d’Amèrica i que l’OTAN estava obsoleta.
Però de manera imprevista tot això ha canviat aquest mes d’abril. El dia 7 Trump va ordenar un atac contra Baixar al-Assad, aliat de Rússia. També enviava vaixells cap a Corea del Nord. Dies després va assegurar que l’OTAN continua sent important per als EUA. I ha acabat llançant “la mare de totes les bombes” contra posicions de l’Estat Islàmic a l’Afganistan. Pel que sembla, i en contra dels desitjos de Moscou, Washington vol continuar tenint l’última paraula.
Moscou vol que les seves relacions amb els EUA i la Unió Europea siguin “d’igual a igual”
“Aquests experiments sobre (enderrocar) dictadors ja sabem com s’acaben”