UN PAÍS ENTRE DOS MONS
La polarització de la societat turca salta a la vista a Istanbul. Els districtes Besiktas i Üsküdar estan cara a cara en tots els sentits, l’un a Europa i l’altre a Àsia
La polarit ació la cietat
tu ca salta a vis a Is bul.
Per adonar-se de les dues ribes no cal ni baixar del transbordador. La sobtada i nombrosa presència de noies amb els cabells coberts deixa clar al passatger europeu que està canviant de continent, sense canviar de ciutat. I al cap de set minuts es troba en un món en què el progrés no ha esborrat del tot un ritme de vida més pausat, on hi ha mesquites que fa sis segles que estan plenes i on les dones passegen agafades del braç del marit, entre parades de peix fresc, pistatxos i baclaues. I on la reconcentrada densitat del cafè turc –servit amb tota la seva parafernàlia, la tetera de llautó, el gotet d’aigua i el sorbet– encara no ha estat destronada per l’escuma dels caputxinos. A Üsküdar –l’antiga Scutari, posta final de les caravanes d’Aràbia i de la ruta de la seda– el glop original resisteix el ris, encara que els cants del muetzí ja es confonguin amb els cants de sirena de la qatarització i el seu consumisme apte per a paladars halal, com els del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) de Recep Tayyip Erdogan.
La inseguretat sobre el codi social també es dona, en sentit contrari, en el passatger anatoli que desembarca a Besiktas i el primer que veu són terrasses amb nois i noies prenent-se de gust les seves gerres de cervesa. Més endavant, aquests dies, deu haver topat amb una concentració a favor del no, amb universitaris sorollosament anti-Erdogan. “Volem llibertat per a Turquia”, exigeix Ugur, flanquejat per una jove d’ulls verds i una diadema floral que no proclama un flower power de tulipes, sinó la seva adoració pel general i pare de la pàtria, Mustafà Kemal: “Atatürk, Atatürk, Atatürk”, coreja amb les joventuts kemalistes de l’antic partit únic i avui opositor Partit Republicà del Poble (CHP), com qui dona patacades amb el codi civil als emboscats amics de la xaria. Junts, però cadascú per la seva banda, hi ha quatre kurds a la paradeta del Partit Democràtic dels Pobles (HDP) –el plural no és innocent– amb la discreció pròpia de qui té la seva plana major a la presó. (En una visita posterior tant ells com el seu lloc han desaparegut.)
Quan l’hipotètic passatger anatolí d’inevitable bigoti enfila turó amunt, fins a Visnezade i Nisantasi, l’acomodat barri del Nobel de Literatura Orhan Pamuk, ja no té cap dubte que es troba en un altre país, més pròxim a un anunci de Martini que al seu poble del mar Negre. A mig pendent, l’acabaria de descol·locar el parc d’Abbasaga, on s’aixeinnominable quen una dotzena d’estàtues d’altres intel·lectuals o esquerrans assassinats en les últimes dècades pel pistolerisme d’Estat. Allà, en una concorreguda jornada de tallers pel no a Erdogan –des d’autodefensa a veganisme– onejaven el cap de setmana passat els retrats del general Atatürk amb un curiós contuberni amb banderoles amb l’arc de Sant Martí i lemes contra l’homofòbia.
La monitora del taller de flamenc, Günesh, reuneix tots els requisits per votar no, ja que és filla de pare kurd i de mare alevita, una subsecta del xiisme a la qual pertanyen un de cada cinc turcs, però que a diferència del sunnisme no té cap suport per part de l’Estat pel seu caràcter heterodox, que eximeix de resar cinc vegades al dia o dejunar pel ramadà. Estudiant d’arquitectura del paisatge, diu que és conscient de la contradicció de defensar l’anterior constitució imposada pels colpistes, així com de la polarització sectària, ètnica i de classe, a la qual s’està conduint el país. Tant és així que qualsevol turc pot endevinar a simple vista, amb escàs marge d’error, què votarà un altre turc. “Lamento molt aquesta divisió, però només em deixen triar entre el sí i el no, i serà que no, perquè no vull un dictador”, confessa. “I tampoc no és del tot cert que el no sigui un vot de rics. Allà hi ha els kurds. I si els alevites vivim en general una mica més bé és perquè les dones treballem”.
Fa mesos que els passatgers del Bòsfor es creuen amb submarins o fragates russes, que els recorden que la guerra de Síria –en la qual Turquia ha fet d’aprenent de bruixot– està a la cantonada i que les seves conseqüències són de tan difícil contenció com els gasos. Les suspicàcies, a més a més, estan a flor de pell, pocs mesos després de l’enèsim cop militar, el juliol passat, que per primera vegada es va quedar només en conat –i és just reconèixerho– per la determinació d’Erdogan i de milions dels seus seguidors durant les hores clau, a risc de les seves vides. Tanmateix, tot això no evita les crítiques dels que consideren que l’AKP s’ha extralimitat en les purgues subsegüents en benefici dels seus i per intimidar l’oposició. La delació està a l’ordre del dia i una dona em confessa que ha denunciat el seu propi oncle, ara a la presó.
Desenes de milers de funcionaris i sobretot jutges i policies han estat acomiadats, però un traductor d’espanyol, que votarà que no, desdramatitza una mica la situació: “En la majoria dels casos l’AKP sap amb exactitud a qui cal posar al carrer per la senzilla raó que van ser ells mateixos que els van contractar, com a pagament a la xarxa de Gülen, en el moment en què aquesta els proveïa dels quadres que els faltaven”. En altres milers de casos, la prova de càrrec és By-lock, un sistema de missatgeria encriptada utilitzat per la xarxa de Gülen fins i tot pocs mesos abans del cop.
Però també estan pagant justos per pecadors. “En el seu moment jo vaig votar a favor dels canvis constitucionals perquè les meves companyes poguessin portar mocador a la Universitat, però ara quan en veig una sento odi”, confessa Selin (nom canviat). L’explicació és que va perdre la feina com a professora perquè va ser denunciada –“falsament”– com a partidària de Fethullah Gülen, el magnat religiós resident a Pennsilvània a qui el seu antic aliat Erdogan acusa d’estar añ darrere de l’intent colpista.
Qui va acusar Selin va ser una devota amb mocador de l’AKP. Són tants els ressentiments que està provocant la campanya pel sí de la piconadora mediàtica, que la setmana passada el germà de Selin “es va negar a pronunciar el sí en el seu propi casament”, i va optar per un circumloqui.
Selin i el germà també són alevites, així com les vuit víctimes mortals del parc Gezi, el 2013, quan Erdogan va reprimir amb violència el que va entendre que era un intent d’enderrocar-lo, en la línia del Meidan o de la primavera àrab, a què ell havia donat suport al Caire. Amb un ull a Brussel·les, Erdogan va allargar inicialment la mà als kurds, com no ho havien fet els seus predecessors en quatre dècades. Però quan es va adonar que així perdia vots, va tornar als mètodes repressius dels jacobins kemalistes per recuperar la majoria absoluta.
Fuad, un jove agent immobiliari, confessa el seu rebuig epidèrmic de la gent de l’AKP només desembarcar a Üsküdar. Aviat es confirma la seva impressió de ser en territori hostil. El cop fallit, que va deixar al districte un mínim de 18 civils morts (256 a tot Turquia), encara és recent i un home recrimina a un grup de reclutes que no tinguin res millor a fer que abrillantar el monument a Atatürk, abans de clavar un cop de puny a un d’ells. Una escena impensable fa molt poc i que demostra fins a quin punt la por a Turquia ha canviat de bàndol. “Ves, ja no hi ha respecte per a l’exèrcit”, es lamenta Fuad.
Els quinze anys d’espectacular creixement econòmic sota l’ègida de l’AKP –només alentit ara– han consolidat una classe mitjana a la Turquia profunda, menys vinculada al sector públic. Petits empresaris a la italiana que ja no consideren que fer professió de fe laica sigui un peatge necessari per a l’ascens social. Les seves dones ja no es treuen el mocador, encara que passin un tràngol en segons quins contextos. A Üskü-
dar, la botiga de mobles Karavan reflecteix el gust recarregat d’aquesta nova burgesia provinciana, addicta al pa d’or i les fustes massisses i tornejades.
La joventut daurada d’aquesta burgesia –elles amb els cabells coberts, ells amb barba en el punt mitjà del hipster i el califal– esgota les seves consumicions amb gran civilitat als apartats cafès Asiyan o Payedar, amb clàssics instrumentals turcs al fil musical i vistes als minarets que apunten a l’altre costat del Bòsfor.
Encara que algunes mesquites d’Üsküdar daten del segle XV, totes semblen acabades d’inaugurar, gràcies al generós Govern d’Erdogan. Sobresurten a tot arreu tombes centenàries amb turbants de pedra. Els epitafis en turc otomà (amb caràcters àrabs) ja no els entén ningú, a causa de l’aculturació imposada fa vuitanta anys per Atatürk, contra la qual s’ha anat rebel·lant, amb passos molt mesurats, l’AKP.
A Üsküdar –fundada per grecs– també va néixer el magnat armeni Calouste Gulbenkian, el primer que va extreure petroli de l’Iraq, un assumpte novament rellevant en les ambicions turques, fins al punt que Erdogan ha nomenat com a ministre d’Energia el seu propi gendre.
El restaurant Saray, d’entrepans de peix i mandonguilles, està porta amb porta amb els dos símbols més cotitzats de la Turquia erdoganista: les mesquites otomanes i les grans infraestructures. En el primer cas, la de Yeni Valide i en el segon, l’accés al Marmaray, el metro que creua per sota del Bòsfor. Una més de les moltes obres faraòniques amb què l’AKP està recosint Turquia, amb Istanbul com a aparador internacional: una mica més amunt construeix l’aeroport més gran del món.
I, a prop ja del mar Negre, va inaugurar al cap de pocs dies del cop el tercer pont sobre el Bòsfor, amb poca antelació respecte a l’impecable túnel Euràsia, pel qual ja circulen els cotxes. I al turó més visible del Bòsfor, al nord d’Üsküdar, Erdogan està a punt de completar una gegantina mesquita blanca de sis minarets, digna d’un califa.
Però el patró del Saray és un escèptic: “Tota la meva família votarem que no, perquè Erdogan no es converteixi en un dictador”. Vaticina un resultat molt ajustat a escala nacional, tot i que “aquí a Üsküdar guanyarà el sí, sobretot als barris obrers com Ümraniye, on el 80% votarà per Erdogan”. Per què? “Pels seus programes socials i per falta d’educació. Erdogan odia la cultura, però a ells els és igual”.
Encara que hi ha molts joves àmpliament preparats i de família benestant que fingeixen que estan disposats a expatriar-se als Estats Units, si Erdogan guanya el referèndum la realitat és que als barris obrers com Kasimpasa –on de petit Erdogan donava puntades de peu a la pilota i avui dona nom a l’estadi de futbol– o a la Turquia rural els joves ja fa anys que no es veuen abocats a emigrar cap a Europa.
I és que el salt econòmic fet per Turquia durant l’eficaç gestió de Recep Tayyip Erdogan com a cap de Govern i ara president està fora de dubte, com ho està la subjecció més important de la jerarquia militar al poder civil, una altra clau en el fracàs del cop.
Tot i això, dins del seu paper de nou pare dels turcs, Erdogan està desfent els passos que va fer ell mateix al camí de les llibertats, seguint l’estrella de Brussel·les. Ja amenaça de restaurar la pena de mort, que va abolir el seu propi Govern. I també amenaça d’apartar d’Europa el país que ell finalment va aconseguir posar a les seves portes.
Les mesquites són plenes i les dones, amb vel, passegen del braç del marit Nois i noies prenen cervesa a les terrasses; una jove porta una diadema per Atatürk Fa mesos que els passatgers es creuen amb submarins o fragates russes L’AKP està recosint Turquia amb noves mesquites i enormes infraestructures
Els joves rics amenacen d’anar-se’n als EUA, però els pobres ja no han d’emigrar