FRANQUISME ATÒMIC
El projecte Islero va ser el programa que la dictadura i el govern de la democràcia van impulsar per dotar Espanya d’un arsenal nuclear
El projecte Islero pretenia dotar Espanya d’un arsenal nuclear.
Espanya va estar a punt de tenir el seu propi arsenal nuclear en dues etapes diferents del segle passat. Enmig de la guerra freda i de la cursa espacial, un grup de científics, sota la capa de la ja extinta Junta d’Energia Nuclear (JEN), van continuar un programa denominat projecte Islero, destinat a la fabricació de bombes atòmiques. En aquells anys, molt poques persones de les més altes instàncies de l’Estat van poder tenir coneixement d’aquest expedient amb un nom tan cridaner. El director d’aquell monumental encàrrec, l’avui general de divisió de l’Exèrcit de l’Aire a la reserva Guillermo Velarde, va batejar amb aquest nom la investigació nuclear en record del Miura que va matar el torero Manolete. Aquest militar i científic va pressentir el 1962 que els disgustos que li causaria aquell repte científic, farcit d’obstacles i de detractors dins de la pròpia administració –per exemple,Franco no era favorable a l’armament nuclear–, podria acabar matant-lo com va fer aquell brau amb el genial destre cordovès quan li va donar la fatal cornada a la plaça de Linares el 1947.
“El projecte Islero –explica el general Velarde a La Vanguardia– es va desenvolupar en dos períodes. El primer, de febrer del 1963 a la primavera del 1966, i el segon, de gener del 1974 a l’1 d’abril del 1981. Se’m va ordenar que accelerés el projecte perquè Espanya pogués disposar de 36 bombes atòmiques de plutoni, de les quals vuit es farien servir com a iniciadores de les dues bombes termonuclears”.
El primer gran impuls del projecte Islero va partir d’una combinació d’interessos científics i de política de Defensa. El contraalmirall José María Otero, màxim responsable de la JEN, va pensar que els científics que dirigia eren capaços de crear una bomba atòmica. “Durant la dècada dels seixanta i setanta, la Junta d’Energia Nuclear era el tercer centre nuclear més important d’Europa, després dels del Regne Unit i França”, afirma orgullós el general Velarde.
En els anys seixanta, la fabricació de la bomba atòmica havia de ser, per a la JEN, la màxima expressió del rendiment acadèmic d’un país en el qual, sense llibertats polítiques, començava a aparèixer una creixent classe mitjana gràcies als plans de desenvolupament dels anomenats tecnòcrates del règim. Tot i això, les raons per fabricar una primera bomba atòmica i, posteriorment, diverses desenes en sèrie, no eren només de caràcter científic. Els defensors de dotar Espanya d’un arsenal nuclear buscaven millorar la posició del país dins del concert internacional en què la dictadura franquista suposava amb freqüència un insalvable obstacle. Van pensar que, transformant-se en una potència nuclear, Espanya podria fer sentir la seva veu amb més força.
La persona que des de la perspectiva estratègica militar va autoritzar per primera vegada el 1962 aquella investigació va ser el vicepresident del govern central i cap de l’alt Estat Major, el capità general Agustín Muñoz Grandes, home d’armes molt conegut per haver estat el comandant de la División Azul, les tropes espanyoles que van combatre amb les alemanyes durant l’ofensiva de Hitler contra la Unió Soviètica en la segona guerra mundial.
Segons revela el responsable i redactor del programa d’armes nuclears espanyol al seu llibre de memòries Proyecto Islero (Guadalmazán, 2016), el general Muñoz Grandes li va dir durant la seva primera entrevista després de rebre l’encàrrec: “Velarde, dediqui totes les seves energies a aquest projecte i no oblidi que és fonamental per al futur d’Espanya”.
Entre els que anhelaven un programa nuclear espanyol no hi havia només alguns jerarques del règim franquista com Muñoz Grandes; França estava entusiasmada que els seus veïns del sud poguessin aconseguir poder atòmic. Ho estaven fins al punt de proporcionar el reactor nuclear de Vandellòs 1 en condicions econòmiques molt favorables.
El general Charles de Gaulle era partidari que Espanya es convertís en la segona potència nuclear d’Europa, fet que crearia un pol equidistant entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Va pensar el mateix respecte a Israel i va potenciar també amb el país hebreu els intercanvis científics més o menys secrets.
El desembre del 1964, després de gairebé dos anys de treballs i complexos càlculs, Guillermo Velarde va lliurar el document redactat del projecte Islero, que apostava per la fabricació d’una bomba atòmica de Plutoni, i no d’Urani, perquè, entre altres qüestions tècniques, el seu enriquiment comportava elevadíssims costos. Les futures proves nuclears es durien a terme al desert del llavors Sàhara espanyol.
“A partir d’ara, no utilitzi mai la seva condició de militar, ja que en el cas, poc probable, que els americans s’assabentessin del que estem fent, tot quedaria reduït a un treball de la Junta d’Energia Nuclear i no hi podríem implicar les forces armades”, va dir el general Muñoz Grandes a Velarde. El director del projecte Islero es va submergir de ple a les aigües del secret d’Estat.
Mentre Guillermo Velarde se centrava completament en les tasques preparatòries de la fabricació de la bomba, es va produir un esdeveniment que el va obligar a fer un parèntesi: l’accident nuclear de la localitat d’Almeria de Palomares el 17 de gener del 1966. Un bombarder de la força aèria nord-americana va patir un accident mentre feia gasolina en un vol amb l’aeronau d’abastament, i això va provocar la pèrdua de les quatre bombes termonuclears –desactivades– que portava a les bodegues. Dues van estar perdudes durant diversos dies. Els superiors de Velarde el van enviar a Palomares a recollir mostres de les bombes i a analitzar-les. Dues van xocar contra el terra perquè els paracaigudes de seguretat que duien no es van obrir i van patir tants danys que es va arribar a alliberar material radioactiu.
Va ser durant aquelles missions de rastreig que Velarde es va fixar en l’aparició d’un material negre i escumós adherit a les pedres de la zona d’impacte. Va resultar que formava part d’un mecanisme que multiplicava la capacitat de les bombes atòmiques quan es convertien en termonuclears. Aquell dispositiu (conegut com a mètode Ulam-Teller, en honor als seus descobridors) va ser un secret molt ben guardat per als Estats Units. Va passar així a mans espanyoles gràcies a les deduccions i càlculs del director del projecte Islero gràcies a les mostres recollides per Palomares.
El redescobriment del mètode Ulam-Teller per part de Velarde no va suposar cap aportació per al programa espanyol en marxa, perquè, com recorda el general Velarde, “el projecte Islero es basava en la fissió nuclear del pluto-
ni, mentre que l’accident de Palomares es va produir amb bombes termonuclears que es basen en la fusió nuclear de l’hidrogen (deuteri i triti)”. En qualsevol cas, i sobretot tenint en compte que ja s’havien desenvolupat tots els components per a la bomba atòmica, “excepte la construcció d’una fàbrica per obtenir el plutoni necessari dels elements combustibles irradiats al reactor de Vandellòs I”, el redescobriment del mètode Ulam-Teller, com explica Velarde, “permetia que Espanya pogués ser el cinquè país del món a desenvolupar les veritables bombes termonuclears”.
Malgrat les potencialitats i la capacitat demostrades per l’equip secret de Velarde, al govern central hi havia persones que treballaven per evitar que prosperés el projecte Islero tal com estava concebut. Una d’aquelles persones, segons el director del programa, era el llavors ministre d’Indústria, Gregorio López Bravo, que, a més, tenia molta ascendència sobre Franco. Precisament va ser el dictador el que una tarda li va ordenar a Velarde que paralitzés definitivament el projecte. Va passar en un moment en què el projecte estava molt avançat i les dades obtingudes després de l’accident de Palomares havien aixecat l’ànim de l’equip de científics i de l’Estat Major d’una manera especial. Segons recorda Velarde, Franco li va dir: “Seria pràcticament impossible mantenir-lo en secret. Espanya no pot suportar més sancions econòmiques, i per això he decidit posposar el desenvolupament d’aquest projecte”. El general, que lamenta la decisió del llavors cap de l’Estat, creu que Franco va clausurar el projecte per no enemistar-se amb els Estats Units.
Persones com Velarde, que aspiraven a disposar d’un arsenal nuclear per a Espanya, van haver d’esperar diversos anys per rellançar el seu somni. El president del Govern central, l’almirall Luis Carrero Blanco, era ferm defensor de la bomba atòmica, però per la seva lleialtat a Franco, segons explica Velarde, sempre va dir que no era assumpte de la seva competència. Quan va ser assassinat per la banda terrorista ETA el 1973, el seu successor, Carlos Arias Navarro, va ser el que va dur a terme la posada en marxa del programa. No està clar que Franco estigués al corrent de tot això en aquell moment, però no va ser fins a la mort del dictador i a l’arribada d’Adolfo Suárez a la presidència del govern central que els partidaris de l’opció nuclear van creure realment que es compliria el seu objectiu.
L’arribada de Jimmy Carter a la Casa Blanca va multiplicar la pressió sobre tots els països, inclosa Espanya, que no havien firmat el tractat de no-proliferació d’armes nuclears. I els Estats Units sabien que els científics espanyols estaven en disposició de fabricar bombes atòmiques. Ja ho havien comentat Henry Kissinger i Carrero Blanco uns anys abans a Madrid.
Malgrat la pressió nord-americana, Suárez va mantenir la seva voluntat de desplegar el programa nuclear. I va delegar en persones de la seva confiança el rellançament definitiu del projecte Islero. El seu ministre de Defensa, Agustín Rodríguez Sahagún, i el mateix vicepresident, el general Manuel Gutiérrez Mellado, amb qui Velarde va mantenir reunions, es van encarregar de donar l’últim impuls al somni nuclear que l’intent colpista del 23 de febrer del 1981 va acabar frustrant.
Leopoldo Calvo Sotelo va arribar a la presidència després de la dimissió de Suárez, i després d’una primera investidura va quedar inconclusa per la irrupció dels colpistes al Congrés. L’1 d’abril, ja amb el nou Executiu en funcionament, es va firmar a l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (AIEA), a Viena, el que a la pràctica representava una sèrie de limitacions per a les instal·lacions espanyoles que, com diu Velarde, suposaven la clausura oficial del projecte Islero.
Velarde té clar que llavors va acabar l’aposta: “Després de la desaparició de la Junta d’Energia Nuclear, de la majoria dels científics que la componien i de la clausura del reactor de Vandellòs I, veig molt complicat que ara es pogués desenvolupar un programa d’armament nuclear”.