Turquia vota avui si eleva Erdogan a rang de sultà
Un sí deixaria pas a una república presidencialista
Cinquanta-cinc milions de turcs decideixen avui en referèndum si volen lliurar el país a Recep Tayyip Erdogan i llençar les claus al Bòsfor. El sistema parlamentari, tal com existeix des de la segona meitat del segle passat, deixaria pas a una república presidencialista, amb una assemblea de comparsa i sense primer ministre.
Per l’oposició es tracta d’un canvi de règim encobert, la necessitat del qual no ha estat explicada de manera completa. Mentrestant, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), argumenta que Turquia necessita un executiu fort a l’actual cruïlla. Compten no només amb la notòria obra de govern d’Erdogan i la seva popularitat entre el poble pla –augmentada pel control dels mitjans de comunicació públics i la intimidació dels privats– sinó també amb l’embafament de molts turcs davant les coalicions del passat, venials i incapaços de sotmetre els militars a la jurisdicció civil.
L’AKP ven la reforma com un vestit a mida per a una societat eurasiàtica i musulmana com la turca, mentre l’oposició, que només vol veure’s al mirall europeu, ho considera un vestit a la mida d’Erdogan.
Un observador aliè podria pensar que es tracta d’un acte d’autodefensa davant l’avortat intent colpista, en què el Parlament no va ser laminat legalment sinó literalment bombardejat, com l’hotel on s’allotjava el president. Tot i això, el gir presidencialista és un objectiu de l’AKP des de fa almenys una dècada. El 2007, un altre referèndum convocat per l’AKP i avalat per la dreta nacionalista de l’MHP –com el d’avui– va aconseguir que el president fos elegit per sufragi universal i no de manera indirecta pel Parlament.
Fa dos anys, Erdogan va deixar el càrrec de primer ministre després de convertir-se en el primer president votat pel poble. Abans havia estat un alcalde d’Istanbul inesperadament eficaç i manté la sensibilitat als problemes concrets pròpia d’un alcalde.
En qualsevol cas, laics, kurds i esquerrans observen amb ansietat la deriva d’Erdogan dels últims anys i parlen del final de la divisió de poders i del risc de què l’eliminació de contrapesos desemboquin en un autoritarisme encara més gran, més proper al de la Rússia de Putin que a les democràcies europees.
Tot i això, el govern turc posa com a exemple el presidencialisme francès –i la facultat d’Hollande de decretar l’estat d’excepció– i sobretot, el nord-americà, on tampoc no hi ha primer ministre i el president escull magistrats de l’alta judicatura.
De fet, Erdogan fa temps que actua com a cap de l’executiu més que de l’Estat, sense deixar de ser cap del seu partit. La votació ratificarà això, o no. Així com la reforma de divuit articles de la Constitució, ja aprovada per la Cambra, després de l’acord entre l’AKP i la dreta nacionalista.
El temor d’alguns és on portarà la nau el capità Erdogan –el seu pare era capità d’un transbordador– una vegada blindat al timó. Pels partidaris, on li correspon. Pels adversaris, a les roques. Per molts joves, a un lloc poc amè.
Tensió no en falta. Ahir mateix, la policia practicava mig centenar de detencions a Istanbul entre islamistes estrangers sospitosos de preparar un gran atemptat. Així mateix, un dia després que els EUA manifestessin la seva “preocupació per la qualitat de la democràcia a Turquia”, el fiscal general d’Istanbul incloïa el que va ser director de la CIA durant el cop d’Estat, John Brennan, a la seva llista d’investigats per vincles amb Fethullah Gülen, presumpte organitzador del cop i resident ara als EUA.
Laics, kurds i esquerrans temen que el sí acabi amb la divisió de poders i els contrapesos