Com aturar un cop d’Estat sense despentinar-se

“Això és llibertat”, afirma Betül en relació amb el seu mocador, amb què també es cobreixen els cabells quatre de les altres cinc dones que atenen la parada del “sí a Erdogan” a Shkodër. Fa menys d’una dècada, els militars van arribar a amenaçar de fer un altre cop si l’AKP escollia un president de la República tingués una dona amb una esposa que portés mocador. Encara que es declara “exprofessora d’anglès i columnista ocasional”, a Betül no sembla que l’incomodi que desenes de periodistes de mitjans gülenistes, o simplement opositors, esperin a la presó un judici. El seu marit, un informàtic pakistanès, “és a Qatar, l’únic país que ens va donar suport contra el cop d’Estat des del primer minut.” Betül explica que va sortir al carrer aquella nit “per salvar el meu país, perquè nosaltres vam elegir el nostre president, no van ser els militars”. La resposta de milions de turcs com ella, responent a les crides de les mesquites i del mateix Erdogan –a la televisió a través del seu mòbil– va ser clau per desbaratar l’intent, que no els va agafar desprevinguts. “Quan les crítiques contra Erdogan van començar a créixer a Occident, vam veure que es preparava alguna cosa, com a Egipte, on el president Mursi –membre dels Germans Musulmans– és a la presó. Turquia era la següent”, explica Betül. “Els avions volaven tan baix”, continua, “que vaig pensar que no podien ser els nostres soldats i que tot s’havia acabat”. Hi va arribar a haver més de dues dotzenes d’avions de guerra a l’aire, la meitat dels quals van bombardejar objectius, entre ells el mateix Parlament. “Molts kemalistes deien que allò era teatre, però per si de cas s’aprovisionaven al supermercat i treien diners del caixer. Al matí van entendre que el cop havia estat a punt de triomfar”. La llibertat, per als qui pensen com Betül, no és sinònim d’encaminar-se a Occident: “Hem estat esperant que la Unió Europea ens obri les portes des que vaig néixer, fa trenta-set anys. Han jugat amb Turquia i ara a molts ja no ens interessa. Entre altres coses perquè volem un líder fort, un sultà; és la nostra cultura política”, acaba amb un somriure.