Sense pau ni treva
L’aliança electoral de l’antiga Convergència i ERC deambula aquesta setmana entre crides a la unitat i fets paranormals entre uns socis de Govern. Però és que no són uns socis qualssevol. L’objectiu d’assolir la independència serveix d’amalgama del discurs públic, però de portes endins s’entaula una batalla electoral que no té res de particular. No hi ha ni pau ni treva. No n’hi haurà fins que es posin les urnes, les electorals, hi hagi o no referèndum. Primer, perquè el nou PDECat té la necessitat i l’obligació d’existir per compte propi al marge del procés sobiranista i, segon, perquè ERC no està disposada a malgastar l’oportunitat que l’enfonsament de l’herència pujolista li concedeix. I tots els vents bufen a favor d’Oriol Junqueras.
L’enquesta de La Vanguardia evidencia que els republicans s’emporten la meitat dels votants de la coalició de Junts pel Sí i el 20% de votants de la CUP que van pensar que l’esquerra anticapitalista podia ser el braç parlamentari del suposat feeling entre Artur Mas i David Fernández. Mentre els números ho avalin, Junqueras es pot limitar a tocar el xiulet perquè l’exèrcit republicà es posi en marxa. La incertesa del procés independentista estreny però no ofega, de moment.
Una altra cosa és que el vaivé referendari acabi per marejar els soldats. Puigdemont va encarregar l’organització del referèndum a Junqueras, però el know how està més que inventat amb el 9-N, així que al vicepresident se li va atribuir a consciència el paper de braç executor com va fer Artur Mas amb Francesc Homs –“Qualsevol dubte, pregunteu-li a en Quico”, deia el president als seus consellers–, cosa que va incloure llavors ordres per escrit que Junqueras no ha executat ara per ara. El discurs oficial a ERC és que el vicepresident no fallarà a la seva gent, tot i que amb això posi en mans del Tribunal Constitucional les seves aspiracions polítiques. I sempre li quedarà la indiscutida presidència del partit.
Al PDECat, el problema és que no té qui l’estimi. Ni dins, ni fora. I es pot dir dins perquè encara que Marta Pascal faci el discurs més convergent possible sobre el model social, el greuge familiar s’ha imposat a la formació en construcció. Artur Mas no cedeix quotes de poder i els seus compromisos continuen sent els del partit i els del Govern, el pinyol es va desarticular, però alguns dels seus membres continuen actuant d’agents lliures, i el postpinyol es resisteix a morir fagocitat sense saber per què. L’antiga Convergència pot haver amortitzat dues generacions de polítics en cinc anys i ha d’assumir nous reptes i mancances. Arrossega poc més del 30% dels vots de Junts pel Sí que es va inventar Mas, així que Pascal i els seus pretenen limitar els experiments a la gasosa.
El president Puigdemont juga ara a l’equidistància des de la seva talaia de Twitter: “Ni autonomisme, ni peix al cove, ni tripartits”. El compromís de tots és el referèndum, però els partits que pretén embridar tenen vida pròpia i s’han citat a la mateixa Fiscalia que el vigila a ell.
ERC i el PDECat tenen vida pròpia i s’han citat a la mateixa Fiscalia que vigila el Govern