La França agitada
QUAN falta una setmana per a les eleccions presidencials a França, no hi ha res segur pel que fa als resultats. Quatre aspirants arriben en condicions d’accedir a la segona volta, que se celebrarà el 7 de maig, en una arribada tan ajustada que qualsevol imprevist, per exemple, una alta abstenció, pot suposar un gir per a les projeccions demoscòpiques. Al capdavant dels optants arriba Marine Le Pen, la líder del Front Nacional, amb 48 anys, a qui les enquestes atorguen entre un 23% i un 25%, tot i que durant mesos ha figurat al capdavant. Després de fer un gir moderat al seu partit el 2012 amb l’objectiu de superar el llistó de la segona volta, Marine –que es fa dir així per amagar el cognom del seu pare– prova de guanyarse la confiança d’un sector de la dreta que considera l’FN un perill per a la democràcia. Envoltada de savis consellers, s’ha anat consolidant com una opció presidencial, fins al punt que ningú no nega avui la possibilitat que la seva estratègia s’acabi imposant en la primera volta, especialment en aquella França conservadora de classes mitjanes arruïnades per la crisi i de blancs atemorits pel terrorisme.
Immediatament després apareix Emmanuel Macron, de 39 anys, exministre socialista que va fundar fa deu mesos un partit –En Marxa– que no vol ser ni de dretes ni d’esquerres, sinó europeista que creu en una França intolerant amb la violència i integradora de les diverses cultures que la poblen. Amb una imatge que comparen a Barack Obama, aquest polític pragmàtic pretén una revolució tranquil·la amb un missatge que ha calat a la desconcertada França. A una setmana de la primera volta, els millors sondejos el situen rondant el 24% dels vots.
En tercer lloc arriba François Fillon, l’ex-primer ministre de 63 anys, el dretà representant d’Els Republicans, que quan va guanyar a les primàries del seu partit a Alain Juppé, se li van donar totes les opcions per ser el futur president. Però les acusacions admeses a tràmit per la justícia d’haver contractat fraudulentament la seva dona i fills han actuat de tsunami per a les seves expectatives electorals. Però no l’han fet caure. Lluitador impenitent, es proposa com el candidat de les classes mitjanes desprotegides i ha aconseguit frenar el fort declivi, entorn del 19% dels vots, que encara representen una alenada d’esperança.
En quart lloc emergeix el neocomunista Jean-Luc Mélenchon, un exsocialista de 65 anys, el de la França insubmisa que combat l’austeritat, l’OTAN, la reforma laboral, que promou la jubilació als 60 anys, i al qual despectivament qualifiquen com el “Chávez francès”. El més destacat del fenomen Mélenchon és que, de ser clarament un outsider, en pocs mesos s’ha enfilat a un meritori tercer lloc amb el 18% dels vots, que li donen alguna possibilitat de classificar-se per a la segona volta.
No apareix en aquesta llista d’opcions el Partit Socialista Francès d’Hollande i Valls. El seu candidat, Benoît Hamon, 49 anys, està enfonsat en el cinquè lloc, amb només el 9% de les expectatives, fins al punt que l’encara president i l’ex-primer ministre, de manera més o menys directa, han donat el seu suport a Macron.
En un escenari amb quatre actors principals, separats per tot just cinc punts i amb un 40% dels indecisos a la platea, qualsevol contingència –per exemple, una baixa participació que es dona per gairebé segura– pot canviar els papers interpretats per cadascun. Queda una setmana de campanya apassionant.