Barcelona? A la glòria!
Sense saber-ho, m’he firat el ciri més car de la catedral de Barcelona (1,80 euros) i, com que qui paga mana, li he demanat aquest divendres al Crist de Lepant un munt de coses serioses i algun caprici, com que avui comenci la temporada a la Monumental.
Crec en els miracles: he assolit aquell estat de nostàlgia optimista tan propi de la Setmana Santa a Barcelona a còpia d’esforços, un ciri de cal Déu i els 10 euros de l’entrada del nocturn EuropaTerrassa de dijous.
Vam tenir, per cert, infortuni. Dues faltes, dos gols. Encara que estem al corrent dels pagaments, la llum se’n va anar i el partit va quedar interromput vint minuts. Amb el 0-2, l’Europa es va bolcar i va tenir un pal, de manera que me’n podia anar a sopar al Flash Flash amb la consciència tranquil·la, no com altres.
El maître Jordi ens va col·locar al costat de tres dones divorciades –vaig escoltar la seva conversa, parant l’orella, perquè el meu amic no parava amb el mòbil–. Quan una va anar al lavabo, les dues amigues van veure i van comentar una foto de la nòvia de l’exmarit de l’absent.
Poso el ciri més car al Crist de Lepant i li demano alguns miracles: es prodiguen aquests dies a Barcelona
–No té ni vint anys! Miraculós. I la burgesia a la Costa Brava... Ells s’ho perden.
Barcelona és glòria per Setmana Santa. Només hi ha un temps amb llicència per a la nostàlgia i són aquests dies.
Vaig amb metro a la catedral. El comboi ple i l’estació de Joanic és Piccadilly Circus. Rebo un parell de cops de motxilla. Destaca una senyora que porta ulleres vermelles, llavis vermells i jersei vermell. No soc de conjuntar les ulleres.
La mendicitat envolta tots els accessos a la catedral. Senyores de negre, amb la veu tremolosa, el cap cobert en senyal de vergonya encara que els turistes no estan a l’altura i donen poc.
Els porters del temple filtren l’accés, però filtren poc i la jove xinesa amb minifaldilla que em precedeix a la cua passa el tall. Jo li hauria muntat un sidral nostàlgic: –Això no és una sala de festes! El Crist de Lepant farà el miracle. Dinar a Casa Leopoldo. No hi veig Rosa Gil, però hi és i hi serà. Dos petons, un per galta. Casa Leopoldo: fundada el 1929. Em cau la bava amb els cartells assenyalats (debut de José Falcón, el noveller Gil), estovalles blanques i aquell joc de rajoles a les parets amb els terços del toreig. Calamars a la romana, mandonguilles amb sípia i el tortell. En surto content: es pot tornar a Casa Leopoldo.
Allau turística al Gòtic. Cada any, la mateixa ximpleria: vaig endiumenjat com si fos a Sevilla però sense corbata i entro a La Central, per fer-me el novel·lista excèntric, però la veritat és que em deprimeixo: què hi faria extraviat un llibre meu, un altre? M’emporto También esto pasarà.
Avui potser menjaré paella al Set Portes, que no ha exigit mai ser dos per menjar arròs. I a dos quarts de sis, graderia 2 de la Monumental, que visqui la casa Balañá, lleial al seu passat, cartell de luxe: Juan Mora, Morante de la Puebla i Curro Díaz. O José Tomás.