Déu com a referent
En aquesta part del globus, gairebé sempre en estàtica contemplació del propi melic, moltíssima gent, malgrat la crisi, se sent orgullosa del temps en què vivim, amb no poca raó.
La ciència i la tècnica, per exemple, han avançat una barbaritat. El segle XX va ser un segle de grans horrors, però també de grans conquestes. Gairebé en les albors del segle XXI es va aconseguir desxifrar el mapa del genoma humà i es va arribar al descobriment del bosó de Higgs, fonamental per a la física de partícules. També en robòtica els progressos segueixen essent extraordinaris i no diguem en el camp de les xarxes de comunicació.
Fa més temps, als feliços seixanta del segle passat, els americans van arribar a la Lluna, diguem que la van conquerir per a la humanitat. La cursa espacial, en la qual rivalitzaren russos i americans, va continuar i ara, acabada la guerra freda, els viatges a l’espai són a l’abast de les bosses d’alguns multimilionaris. Però no cal arribar tan lluny per constatar que, a conseqüència del desenvolupament científic i tècnic, l’anomenada societat del benestar ha ofert a l’home blanc, més o menys civilitzat, és un dir, una infinitat d’avantatges, que li han simplificat la feina i amplificat l’oci.
Gràcies a un munt d’aparells electrònics, assequibles per la majoria, diverses feines domèstiques quasi s’han reduït a prémer botons. Al nostre país, segons les enquestes, el grau de tecnificació de la llar ha augmentat de manera considerable. La qual cosa és força encoratjadora i empeny a favor de la prosperitat mundial. ¿Quina importància té si en els camps de refugiats dels palestins, en els dels que fugen de la guerra de Síria, no hi ha aigua corrent o si les barraques que envolten Caracas no tenen electricitat? Cap ni una. ¿Cal tenir en compte que les màquines de rentar són al Sudan un luxe per a potentats i entre els massais no s’estilen els microones? Gens, ni mica. Aquestes mancances tenen poc a veure amb el nostre desenvolupament.
Al primer món, les vacunes i altres fàrmacs han allargat la vida fins a límits impensables i d’aquí no res el càncer, contret pels blancs amb poder adquisitiu, podrà guarir-se, com es guareix un refredat. La mortalitat infantil del tercer món, la mortalitat causada per la guerra o per la fam en tantes zones d’Àfrica o d’Àsia és cosa diferent, sense gaire importància. A més, allà els problemes de salut són endèmics i la sida, tan estesa en grans zones del continent africà, resulta, com és natural, més difícil d’erradicar. Què hi farem!
El control de natalitat, la fecundació in vitro, els ventres de lloguer han canviat els sistemes reproductius a Occident. Els avanços genètics,i fins i tot la recerca ràpida i fàcil de la paternitat posada en dubte han permès altres certeses abans d’ahir insospitades. Per si tot això no bastés, aquí comptem amb el mannà de la Viagra, i la seva potència reparadora per a consol de les parts toves afligides. Meravelles del sibarita primer món. En els altres, en el segon i en el tercer, hi ha menys problemes d’impotència i una natalitat incontrolable, potser com a venjança.
A les zones industrialitzades, la realitat virtual ha entrat en les nostres vides i ens ha convertit en cosmonautes. A través d’una pantalla que ens permet viatjar sense moure’ns de casa, podem guaitar a qualsevol lloc i fins i tot fer amics o enemics a l’altra punta del globus. La telefonia mòbil ha abaratit la solitud i ara tots som sota cobertura.
En els altres llocs habitats pels pàries la realitat no té res de virtual. A més, amb excepció d’algunes tribus nòmades o de nòmades forçats per alguna catàstrofe, com tants i tants refugiats als quals Occident tracta com a escòria, no s’acostuma a viatjar. Acabada la feina d’aconseguir un poc d’aliment, aquests altres homes i dones d’Àfrica, Àsia o Amèrica s’asseuen a veure passar les hores, d’acord amb els treballs i els dies, i solen resar.
A Occident la immensa majoria som laics, però creiem amb fe cega que és el nostre el millor dels mons possibles. Al carrers de les ciutats fins i tot els pobres, d’acord amb el nostre sistema, ja no esmenten Déu per demanar almoina, com es feia abans. Però Déu, l’eternitat i el que ens espera quan tots aquests avantatges s’acabin, segueixen essent les grans incògnites que avui diumenge de Resurrecció em venen a la memòria potser més que cap altre dia. En aquestes qüestions, els pobres de la terra ens sobrepassen, perquè dels desheretats serà el regne del cel i la seva fe els consola de les injustes carències, amb la seguretat d’una compensació eterna.
Malgrat l’amenaça dels fanàtics fonamentalistes, per als estats aconfessionals del primer món no deixa de ser positiu que en els mons de tercera, quarta i cinquena, les religions que prometen el paradís després de la mort i no en la vida segueixin essent un referent. La fe en Déu és un consol i un fre a la venjança contra les injustícies que els del primer món els infligim cada minut amb tota la naturalitat, sense cap remordiment i amb la perversió de la nostra hipocresia.
La fe en Déu es un consol i un fre a la venjança contra les injustícies que els del primer món infligim cada minut