Etiquetes
Em comenten que, en algun lloc de la xarxa, s’està produint un saberut debat que tindria per objectiu destapar l’alt-right sobiranista, un monstre de molts caps que, segons sembla, acumularia tots els mals ideològics, des del masclisme o el racisme, fins al trumpisme, una nova religió que tindria Trump com a icona warholiana.
Aquesta alt-right amb barretina seria indepe, liberal, anticolauista i anticomunera i, per això mateix, un seriós perill per a les masses revolucionàries, aquests illuminati que volen emancipar el poble de si mateix.
Interessada per la qüestió amb l’única pregunta que té algun sentit, “noms, noms”, perquè entendran que no perdi el temps amb una bestiesa com aquesta, em delecto sabent que alguns dels meus opinadors estimats, com l’amic Bernat Dedéu o el gran Jordi Graupera, han estat assenyalats i, en alguna badada, algú altre ha citat el meu nom. És a dir, hi seríem els millors dolents. És així com, verbigràcia de la gràcia dels nous pensadors progre-alternatius, aconsegueixo acumular etiquetes ideològiques que no hauria imaginat mai, la qual cosa no és nova, perquè ja fa molt temps que m’expulsa la dreta, per ser massa progressista, i m’expulsa l’esquerra per
M’expulsa la dreta per ser massa progressista, i l’esquerra per ser massa conservadora; vaig bé
ser massa conservadora. Anem bé, doncs.
Vaig a la qüestió, però no en els termes del surrealista debat que han obert aquests inspirats cervells comuners, perquè entendran que, arribats en aquest punt de la vida, no perdi el temps en imbecil·litats. Però sí que m’interessa la imperiosa necessitat de la nova política per funcionar com la vella, i fer-ho amb una precisió descoratjadora, tot començant per la decisió d’expulsar del paradís els dissidents. Esclar que aquests venen de la tradició comunista, que sabia molt de la cosa...
Els paràmetres són tres: d’una banda, el món Colau-comuner és una religió i, per això mateix, els crítics són uns blasfems. No podrien entendre que alguns els veiem com uns populistes demagogs, sobrecarregats de buidor retòrica? Per descomptat que no, perquè heus aquí el segon paràmetre: com tota religió, controlen el dogma de fe i, per tant, ostenten la veritat universal, que per descomptat és inapel·lable.
Ergo, si són dipositaris de la veritat, qualsevol crítica cau al sac de l’infern, allà on habita la dreta irredempta. I finalment, el tercer paràmetre: són el poble, digui el que digui el poble, que de vegades, en la nit, es confon. Situats en aquest triangle de les bermudes, una religió, un dogma i un poble, s’entén que qualsevol crític sigui un perill, perquè al paradís dels creients, el pensament lliure és una aberració.
Doncs res, un dia d’aquests me n’aniré a prendre alguna cosa amb Dedéu i parlarem de Donald Trump, que ens cau fatal, però no ho direm, no fos cas que se’ls desmuntés la teoria. I entre mos i mos, riurem una estona. Aquests revolucionaris de butxaca no són gaire llestos, però comencen a ser divertits.