Els humans no aguanten res
Els periodistes sempre hem estat animals amb presses. Al clàssic Lluna nova veiem reporters amb barret que surten corrents per ser els primers d’arribar al telèfon públic i dictar-hi una crònica mentre posen fitxes a la màquina. En un altre moment de la pel·lícula, Cary Grant aconsegueix que Rosalind Russell ajorni el seu casament a causa d’un fet imprevist noticiós que la requereix. Internet no ha canviat res substancial per a la nostra feina. Els periodistes sempre han estat experts en el que avui s’anomena multitasca, emportar-se feina a casa, estar sempre disponible i tantes altres coses que ja semblen definir el món laboral en general.
Estudis científics recents indiquen que cada vegada s’estan convertint més empleats en persones hiperactives, amb risc de ser víctimes de la síndrome del burn out, un honor anteriorment reservat als directius. Per exemple, el psicòleg francès Cyril Couffe, expert en atenció, que ha passat anys entrevistant i sotmetent a proves centenars de treballadors, tant de grans empreses com d’organismes públics, ha detectat un augment del dèficit d’atenció (EDA), que comporta problemes de dispersió, desorganització, comportament social anòmal i sobrecàrrega mental. Els recursos d’atenció d’una persona són limitats i, per tant, quan ens enfrontem amb tasques diverses al mateix temps, ens hi ocupem dividint la nostra atenció, és a dir, en tractem cadascuna amb una qualitat més baixa. El problema no és tant, com es creu, l’enorme quantitat d’informació que arriba de la xarxa, sinó les interrupcions constants de la feina per altres estímuls, una mitjana de set per hora, segons investigadors de la Universitat McGill de Mont-real.
Totes aquestes qüestions perden importància, esclar, si s’expandeix l’ús de robots a les oficines. Ells aguanten molt més i no és per res que Bill Gates ja ha demanat que aquells que els hi donen feina paguin impostos com si es tractés de persones. A Bèlgica, país pioner en el seu ús, ja se’ls pot veure fent de monitors de gimnàstica de les residències de gent gran o jugant amb infants interns als hospitals. Encara que no és sorprenent que els nens s’adaptin amb entusiasme a la novetat, és més commovedor veure com una àvia fa un petó al seu cuidador de llauna, amb gran força, mentre li diu “fes-me una moxaina” i esclata en rialles. Un petó que no li faria mai al seu cuidador humà.