CARTES DELS LECTORS

República catalana

Ada Colau, recentment entrevistada per Josep Cuní a 8al

dia, ha deixat ben clar que no està pel referèndum, menys encara marcant dates, si no és vinculant, i que el seu equip polític no ha canviat l’objectiu de l’encaix de Catalunya amb Espanya. L’alcaldessa Colau veu possible d’aconseguir proclamar una república catalana com a part integrant de la monarquia espanyola, amb paciència i negociació amb la resta de forces polítiques d’arreu d’Espanya.

D’igual manera que va deixar ben clar que està pel referèndum si és legal, penso que pels ciutadans indecisos hauria de dir també amb claredat quina posició prendria en cas que el Govern central no estigui per un Estat confederal. En aquest cas, estaria Colau i el seu partit a favor del referèndum sí o sí, o bé esperarà quaranta anys més?

JOSEP MARTÍN I COLL Subscriptor Sant Cugat del Vallès

Por el referéndum

A mi entender una de las soluciones para que los ciudadanos catalanes puedan votar en un referéndum de autodeterminación es abrir por parte del Govern de la Generalitat y del Parlament una subscripción popular para que los catalanes aporten los fondos necesarios para cubrir el coste de la consulta. Así se evitaría que el Gobierno de España y el Tribunal Constitucional inhabilitaran a nuestros políticos, y esta convocatoria no se pudiera celebrar por prevaricación y malversación de fondos públicos.

Si es cierto que casi el 80% de los ciudadanos están a favor, esto supondría un camino. Además, quedaría en entredicho la inoperancia del partido gobernante y la del Tribunal Constitucional. Aparte del efecto internacional favorable a la consulta.

En cambio, si esta suscripción no cubriera los gastos, lo que sí se cuestionaría es el clamor de los ciudadanos y de nuestra clase política, en pro del referéndum. Habría que ver si la ANC y todas las asociaciones ciudadanas favorables o no a la consulta se atreven a promover una iniciativa de este estilo.

Sinceramente, creo que esto clarificaría mucho el contencioso Catalunya-España, y se evitaría el choque de trenes.

JOAQUÍN BADRINAS BARATA

Terrassa

Para-xocs socials

Els nostres polítics, catalans i espanyols, dediquen moltes hores a la seva feina de debatre i discutir temes socials i econòmics per, en definitiva, dominar democràticament el poder.

Mentrestant, grups de persones voluntàries dediquen el seu temps lliure a donar suport, material o espiritual, als ciutadans desafavorits, els que esperen les solucions polítiques institucionals, els acords administratius fruit dels debats esmentats en primer lloc.

Ras i curt, em pregunto: si no existís aquesta ajuda social complementària, la classe política tindria el temps necessari per a les llargues polèmiques actuals? Es aquí quan caldria ressaltar el valor humà i estratègic de les associacions benèfiques, que opino que no són suficientment apreciades pels nostres representants ni pels seus consellers.

Cal que considerem que, si no existissin aquests para-xocs , la tasca institucional suportaria una gran pressió cívico-social, de caràcter i dimensions difícils d’avaluar.

JAUME VALLÈS MUNTADAS

Sant Adrià de Besòs

Posturbanitat

En les últimes setmanes s’ha generat un debat sobre quines són les formes adequades al Parlament. Més enllà del grau de simpatia amb els diferents protagonistes, de cadascuna de les anècdotes parlamentàries i de l’evidència que es busca simplement la notorietat a les xarxes per a una ulterior recompensa electoral, penso que aquesta qüestió planteja un debat de fons molt més important.

El primer, si és legítim insultar l’adversari polític en nom d’una suposada raó superior; el segon, quin és el missatge que es trasllada a la ciutadania pel que fa a la manera de gestionar un conflicte o una diferència.

El nucli de la qüestió no és, doncs, si cal parlar clar o si al Parlament cal emprar el llenguatge popular, sinó la relació amb el proïsme.

Ara que també es debat el concepte de postveritat, potser també haurem d’encunyar el mot posturbanitat.

DAVID TORRAS I LLAURADÓ

Sabadell

Gràcies, avis i àvies!

Aquesta setmana hi ha hagut vacances escolars i moltes criatures hauran passat uns dies amb els avis mentre les mares i pares treballen. El vincle que es pot establir entre aquestes dues generacions és diferent, especial i únic. Els avis ja no tenen les obligacions pròpies en l’educació i criança i en canvi sí que tenen la saviesa d’haver viscut unes experiències que quan són explicades serveixen als nets per aprendre i créixer.

Hi ha molts tipus d’avis; avis proactius, que busquen activament el contacte amb els nets i quasi entren en competició amb els altres avis per l’atenció dels nets; avis reactius, que no tenen tanta necessitat de veure’ls per iniciativa pròpia, però hi són quan els necessites; avis excursionistes, cangurs o juganers, avis “et porto al cinema i a berenar”; avis culturetes que et porten a exposicions; avis severs o afectuosos, etcètera. Sigueu com sigueu, avis i àvies, gràcies per ser-hi per les nostres filles i fills i que ells puguin gaudir de vosaltres durant molts anys i vosaltres d’ells.

KATRIEN DE VOS

Barcelona

Renfe es diferente

En todas las estaciones de la Unión Europea siempre he visto un orden de las vías, la 1 es la que está junto al edificio principal de la estación, luego la 2, la 3, la 4, etcétera. En la línea del Maresme el desorden es total, y provoca desorientación a los pasajeros. En Arenys de Mar, primero la vía 2, luego la 1, luego la 3 y finalmente la 5, y la 4 no existe.

Pero en Mataró es más grave aún, la primera es la vía 4, luego la 2, luego la 1, luego la 3 y finalmente la 5, ¡toma castaña! Este desorden indica falta de sentido común, dejadez y desinterés.

RAMON MONTEYS

Barcelona

Civisme a Catalunya

La setmana passada vaig viatjar amb un grup de persones per visitar Cantàbria. Vàrem quedar gratament sorpresos en veure la netedat que hi ha als seus carrers i places, sense papers a terra, ni burilles de tabac, ni bosses de plàstic, ni llaunes de begudes buides, ni per suposat caques de gos. Recordo que això mateix ho vaig observar fa dos anys a Euskadi.

Als marges de les carreteres no s’hi observa cap deixalla (ampolles, bosses, etcètera) com passa aquí. Com pot ser que ells hagin aconseguit aquest nivell de civisme urbà i a Catalunya no en podem gaudir? Caldria que els ajuntaments s’ho proposessin fermament perquè si a Cantàbria i al País Basc ho han aconseguit, nosaltres no tenim per què no fer-ho. Cal començar perquè les escoles ho fomentin i que es facin campanyes per conscienciar la gent.

És molt agradable poder visitar ciutats i pobles quan estan tan nets! Som nosaltres, els ciutadans que hem d’exigir a les autoritats

que facin tot el possible per aconseguir-ho. Fem que el nostre entorn sigui un espai lliure de porqueria!

ENRIC GISBERT COLL Subscriptor Arbúcies

Hay muchas ciencias

De un tiempo a esta parte viene dándose un fenómeno curioso en las ya de por sí escasas noticias de ciencia que se presentan en los telediarios de las principales cadenas de televisión.

Cada vez que se hace un alegato en defensa de la ciencia, o se presenta a científicos que reclaman más ayudas, presupuestos o becas, o, en general, se muestra en pantalla a gente en bata, sin excepción se trata de científicos que trabajan en la rama biosanitaria, normalmente buscando la cura de enfermedades, especialmente el cáncer, y mayoritariamente, el cáncer infantil.

Me preocupa que, de cara a la opinión pública, se genere la sensación de que la única ciencia necesaria es aquella que tiene un objetivo práctico y con un impacto inmediato en la sociedad. Sé que esto puede sonar desalmado, pero nada más lejos de mi intención.

No pretendo que se reduzca la visibilidad de estos heroicos investigadores, lo único que pretendo es recordar que la investigación científica es necesaria en todos los ámbitos, desde los que tienen aplicaciones más tangibles hasta los más teóricos y abstractos. Es peligroso abandonar toda esa otra ciencia que no persigue curar el cáncer (directamente) por el hecho de que venda menos.

DIEGO MORAL POMBO

Madrid