Llucia Ramis Pasqua d’insurrecció

El que més li preocupa a l’àvia és què se’n farà, dels seus mobles. Antics mobles de família que no podrà emportar-se a la residència i que no caben al pis de la seva filla, encara menys als dels seus nets. Aquells mobles han suportat guerres, vuit mudances, i allà on l’àvia visqués, conformaven un paisatge conegut dins casa seva. Són més vells que ella mateixa, però se sostenen millor del que ho fan aquestes cames. Vindrà un taxador que no sap res de valors sentimentals, apuntarà xifres que a ella tant li donaran. I serà difícil, a partir d’ara, no poder descansar la mirada al secreter que tota la vida ha estat al seu saló, qualsevol que hagi estat aquell saló. Serà dur perdre de vista la butaca estil Lluís XV on s’asseia el seu marit. S’endurà, per decorar, els ous de ceràmica pintada.

El que li preocupa a la mare és convertir-se en un moble quan es jubili. Li sembla que no ha de ser així, sempre ha anat atabalada de feina, gairebé és hiperactiva. Però, i si de sobte es troba que no té res a fer? Els dies se li faran eterns. Ja ha preparat una llista de tasques pendents: la primera, buidar prestatgeries. Desfer-se de totes les enciclopèdies desactualitzades i atles amb fronteres obsoletes que, de tant veure allà cada dia, ja ni tan sols veu. Desfer-se dels vells elements de decoració. La mare sol repetir que

De petita, per aquestes dates, pintava ous durs que la seva àvia amagava entre les plantes del jardí

preocupar-se és ocupar-se abans d’hora i que, si alguna cosa no té solució, llavors és que no és un problema. A ella li diuen que li ha posat un parell d’ous, a la vida, que significa el contrari de ser gallina.

La filla sap que, si no és mare enguany, ja no ho serà mai. No li preocupa, perquè no té temps. O perquè ja no li’n queda. De petita, per aquestes dates, pintava ous durs que la seva àvia amagava entre les plantes del jardí. El diumenge de Pasqua, al matí, havia de cercar-los amb els seus germans, i trobaven també altres obsequis, com els Kinder de xocolata. Sembla que l’origen de menjar ous en acabar l’hivern és prehistòric. Quan les aus tornaven del sud, els humans s’alimentaven dels que ponien, fins que pujaven les temperatures i podien caçar. T’imagines que aquella cadena de coincidències al llarg dels segles que varen donar lloc a la teva existència acabàs en tu?

Fins que no comenci l’escola, la neta no aprendrà a preocupar-se. Creixerà amb caducs mobles d’Ikea, que caldrà anar renovant. Canviarà de pis cada vegada que als seus pares els apugin el preu del lloguer. Res no dura gaire. Demà tastarà la mona de Pasqua. A l’àvia li agrada seguir les tradicions com a excusa per reunir la família. La filla sense fills sent un poc de vertigen per tenir família cap al passat, i no tenir cap més futur que el seu. El fill amb filla potser sent vertigen per just el contrari. La mare creu que les crisis són canvis necessaris per sentir-nos vius. O dit d’una altra manera: són una mena d’insurrecció.