Podem fuig cap endavant
Fa uns dies els líders europeus posaven en guàrdia la ciutadania davant els populismes que proliferen. Els 27 reunits a Roma demanaven unitat per frenar-los. Populisme és sempre, d’una manera o una altra, resposta simple a problemes complexos. En alguns països són de dretes, a Espanya d’esquerres.
Aquí la nova política que havia d’acabar amb la casta s’està demostrant tan vella com l’altra. Amb els additius d’un llenguatge groller, males maneres i agressivitat. Pablo Iglesias diu que “li sua” fins i tot el terrorisme. Quin sentit d’Estat! Darrere d’una indubtable brillantor oratòria hi ha una enorme frivolitat i una anomalia intel·lectual i moral.
La seva radicalització últimament puja de to. Fa l’efecte que han tocat sostre i ja no en convencen gaires més, malgrat un PSOE desballestat. Iglesias va emergir com la gran estrella politicomediàtica afavorit per dues cadenes de televisió, però en plena crisi econòmica que dispara el descontentament davant el sistema, amb totes les enquestes a favor, no va aconseguir el sorpasso al PSOE. En l’etapa prèvia al congrés de Vistalegre, el debat polític entre ell i Errejón va ser lluita pel poder a queixalades de rottweiler. Maneres idèntiques a les de la vella política. El balanç dels seus governs en ciutats com Madrid, Barcelona i València no és per entusiasmar.
Que alguna cosa va malament a Podem ho mostra el gir de les últimes setmanes cap a un recurs clàssic de l’esquerra al llarg dels segles. L’amic Arturo San Agustín repeteix una frase del seu pare, anarquista utòpic, que deia que “en aquest país, quan no sabem com solucionar un problema, ens mengem un capellà”. Pablo i els seus han fet de l’Església catòlica el seu nou blanc.
Iniciatives parlamentàries perquè pagui l’IBI quan els partits no el paguen, eliminar la casella de l’assignació de l’IRPF, declaracions de dirigents amb atacs a bisbes, expropiar temples catòlics, suprimir la missa de La 2, un dels programes més vistos de la cadena, sense importar-los els pobres i desvalguts als quals suposadament defensen, perquè el nucli principal dels seguidors d’aquesta missa són ancians, malalts i persones impossibilitades que no es poden desplaçar. El súmmum està en l’argument: que en les misses s’estimula l’odi. No és una qüestió de sectarisme, sinó de psiquiatre.