Rajoy entra en la fase crítica

La negociació dels pressupostos generals de l’Estat i l’elecció en primàries del secretari o secretària general del PSOE, juntament amb el desenvolupament de les fites del procés sobiranista a Catalunya, són les tres variables que introdueixen la legislatura en el calendari més crític. A partir del mes de maig, el president del Govern central estarà en condicions legals de dissoldre les cambres i convocar eleccions generals. No ho farà ara, però el que passi d’aquí a la tardor serà determinant perquè decideixi fer-ho el 2018 o estirar la situació i arribar al 2019. Consta que els seus parells europeus, que han portat Rajoy al nucli dur de la Unió Europea amb Alemanya, França i Itàlia, li suggereixen que mantingui a Espanya l’estabilitat mentre a Berlín, París, i potser a Roma, se celebren eleccions i es recompon un mapa en trànsit de transformació. Podrà Merkel amb Schulz? I Macron amb Le Pen? Les dues respostes a sengles interrogants repercutiran en la valoració diagnòstica que faci la Moncloa la pròxima tardor.

Rajoy ha controlat bé la negociació pressupostària amb Ciutadans; se n’ha assegurat els 32 vots amb contrapartides que són assumibles per al PP i un autèntic botí polític per al partit de Rivera. A més, les relacions entre els uns i els altres han quedat aclarides: els populars no podran reiterar que el pacte amb Ciutadans va ser com un “plat de llenties”, ni continuar menystenint l’acord que va coadjuvar a la investidura de Rajoy. La fermesa de Rivera en l’episodi de Múrcia –encara pendent de resoldre– i la determinació de Cs d’aconseguir al Congrés una comissió d’investigació sobre el finançament del partit del Govern central han persuadit els ministres i l’estat major de Génova per canviar la naturalesa de la relació amb Ciutadans. Que és, a més, compatible amb els acords als quals pugui arribar el president amb el PNB i amb els dos diputats canaris que, sumant, li donarien els 176 vots precisos per aprovar els comptes del 2017. Si fos així, la legislatura estaria en lloc segur fins al maig del 2019, quan Rajoy meditaria seriosament fer coincidir tres urnes: la municipal, l’autonòmica i la legislativa.

El Govern espanyol ja ha esgotat totes les possibilitats de col·laborar amb el PSOE i els socialistes de ferho amb el PP. S’han facilitat recíprocament el que necessitaven: el PP, estabilitat inicial, i el PSOE, temps per recompondre’s. A partir de l’elecció del nou líder o lideressa dels socialistes, entrarem en una fase en què el PSOE haurà d’enfortir la nova secretaria general i aquella musculació política passa per un nítid “enfrontament amb la dreta”, en paraules d’un dels referents del partit que pilota entre bastidors aquest període d’incertesa en el socialisme espanyol. Rajoy congelarà la producció legislativa per no patir noves derrotes parlamentàries –no obstant això, ha de tirar endavant tant el decret llei d’estiba com la reposició del cànon digital– i provarà de continuar vetant les proposicions de llei de l’oposició argumentant que incideixen en la despesa pública. Alhora, tant ell com Cospedal, Martínez-Maíllo i els tres vicesecretaris s’estan encarregant de posar a punt l’organització per fer front a les cites electorals després que s’hagin celebrat ja tots els congressos regionals, i hagin transcorregut sense massa sobresalts.

Només dos aspectes de la política espanyola podrien alterar aquesta perspectiva delicada, un pèl precària, però en tot cas previsible: que Pedro Sánchez donés la campanada a les primàries del PSOE, o que obtingués un alt percentatge de vot davant una victòria curta de Susana Díaz, i que, en el procés sobiranista, la Generalitat de Catalunya decidís desafiar –com en el 9-N del 2014– la suspensió cautelar que amb seguretat recauria sobre una eventual convocatòria de la consulta independentista que Junqueras aventura que es produirà al mes de juny. Cap de les dues hipòtesis no es considera probable.

Se sospesa que Susana Díaz obtindrà un resultat molt folgat davant l’anterior secretari general del PSOE, entre altres coses perquè la candidatura de López, o es retirarà, o s’integrarà a la de l’andalusa. Tampoc no se suposa que, amb les inhabilitacions que hi ha hagut pel mig i la pressió de la Fiscalia General de l’Estat sobre els proveïdors imprescindibles de la Generalitat per organitzar un referèndum, Puigdemont es comporti com Mas. Es preveu que el president assumirà la impossibilitat de celebrar la consulta i convocarà eleccions, a les quals es presentarà el flamant partit de Colau-Domènech, que dissabte passat 8 d’abril va quedar sòbriament constituït amb gravíssima lesió a les possibilitats de Podem a Catalunya.

Entre els plecs del calendari que es reinicia demà després de les vacances de Setmana Santa, s’hi amaguen processos judicials que afectaran, a més de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya, el Partit Popular. En el sondeig del CIS d’aquest mes, la corrupció s’ha tornat a disparar com a segona preocupació dels ciutadans consultats, símptoma que aquest assumpte escabrós i resistent no està amortitzat com suposa la classe dirigent i els mitjans de comunicació. De fet, les berganteries corruptes són l’únic agafador polític de Podem (parlamentàriament és una nul·litat) i una raó poderosa de l’acció regeneradora de Ciutadans a les institucions. La duresa amb què impacta en l’opinió pública el coneixement de nous episodis corruptes només queda pal·liada per les dades macroeconòmiques.

Quan es coneguin les xifres del turisme a meitat d’any –després d’aquesta setmana d’altíssima ocupació i fort tràfec de nacionals i estrangers– i dels efectes en cascada que ha produït, hi haurà expressions satisfactòries que s’aliaran amb el sostingut creixement del PIB (entre el 2,5% i el 3%). Entrem, doncs, en una temporada primavera-estiu veritablement crítica.

Les incògnites són dues: què passarà en les primàries del PSOE i si Carles Puigdemont convoca el referèndum i desafia el TC o convoca eleccions