Pasqua sense trets al cap
No m’hauria imaginat mai que el desarmament d’ETA es viuria amb tanta indiferència i menyspreu. Amb totes les reserves, perquè la història m’ha ensenyat a desconfiar d’una banda mentidera i assassina, ETA ha lliurat les seves armes fent honor a la seva trajectòria. Per no voler la fotografia de la seva rendició, la imatge que congelaria per sempre més el seu fracàs absolut, ha impedit també que la seva mort definitiva pogués incloure un gram de misericòrdia, de reconeixement de culpa i de gest de reconciliació.
Totes les morts m’han colpejat l’ànima especialment des del 19 de juny del 1987, quan només feia quatre mesos que començava a ser periodista, i la bomba d’Hipercor em va enfrontar a l’odi, la por i la rancúnia. I a l’aprenentatge, regat amb sang, de quin havia de ser el meu paper com a periodista per lluitar contra l’assassinat indiscriminat. Alguns
Els actuals dirigents abertzales ens posen als catalans com a exemple del camí a seguir en favor de la independència
crims, de la llarga, inacabable llista, s’han quedat dins meu. El matrimoni de Sevilla, Alberto, regidor del PP, i Ascensión, abatuts d’un tret al cap mentre passejaven, els fills de 4, 7 i 8 anys dormint a casa. El guàrdia urbà barceloní Juan Miguel Gervilla, un altre tret a boca de canó quan es va acostar a ajudar dos homes que empenyien un cotxe avariat. I el que em va tocar de més a prop, per ser una persona que coneixia i apreciava: Ernest Lluch, a qui encara sento quan m’explicava amb passió qualsevol tema, perquè tots els vivia amb la mateixa entrega i militància.
He tingut i tinc molts amics i coneguts bascos, des de Vitòria fins a Donostia, passant per Bilbao i el cor del Goierri. No puc dir que hagi tingut massa converses amb ells sobre el terrorisme. És un tema que ha estat clandestí durant dècades a Euskadi. Només en la intimitat de les llars es podia abordar. A vegades ni això, i algun sociòleg escriurà algun dia com ETA va aconseguir dividir en dos un país fins al moll de l’os de les cuadrilles d’amics, els txokos on compartir taula i bromes o els dormitoris de matrimoni. Molts dels meus amics son nacionalistes i un bon grapat, ho sé, han entès i donat suport a l’actuació d’ETA, malgrat que no m’ho hagin dit mai a la cara. S’han sentit incòmodes amb alguns assassinats, però han continuat votant-hi a favor, com una mena de religió fanàtica i sectària que no vol veure més enllà del temple on se celebren les seves misses negres. Ho he sabut sempre per la mística de les seves paraules. Com repetir “com pitjor vagi tot, millor” per justificar un presumpte acorralament dels governs espanyols que els empenyessin a negociar. Ara mateix, els actuals dirigents abertzales, d’Arnaldo Otegi en avall, ens posen als catalans com a exemple del camí a seguir en favor de la independència. Com si tot hagués estat, senzillament, un error de metodologia.
Llegia, en una de les moltes cròniques que s’han escrit aquests dies des d’Euskadi, que un vell simpatitzant de la banda terrorista es queixava que les noves generacions miren amb indiferència la mort d’ETA. Que no reconeix els seus fills, vestits de surfers i pentinats amb rastes, que passen d’escoltar música o llegir llibres en eusquera, com si l’amor a una llengua i una cultura fos també una militància obligada. I jo que me n’alegro. Benvingut al món real. Sense èpiques ni falsos herois. Sense assassinats ni famílies desfetes. Monòtonament mediocre i en pau. Bona Pasqua.