Si Fidel aixequés el cap
La mort de Fidel Castro, el novembre passat, va desencadenar a les files de l’esquerra radical una impetuosa onada d’elogis –només en alguns casos amb matisos crítics– cap al controvertit líder de la revolució cubana. Els comuns que governen l’Ajuntament de Barcelona es compten entre els qui es van sumar entusiastes a l’homenatge pòstum al comandant que va plantar cara a l’imperialisme ianqui i que es va forjar una llegenda de llibertador dels desfavorits que el pas del temps acabaria discutint-li. Potser aquesta admiració que les actuals autoritats barcelonines demostraven professar fa uns mesos cap a la figura de Castro no hauria tingut reciprocitat si el dirigent cubà hagués conegut la decisió de l’Ajuntament de la capital catalana d’expulsar del nomenclàtor de la ciutat i de la memòria del barri mariner de la Barceloneta un dels seus personatges històrics més admirats, Pascual Cervera i Topete, l’almirall Cervera.
El juny del 1998, durant una escala de quatre dies del vaixell escola Juan Sebastián Elcano a l’Havana, Fidel Castro, en presència de dos rebesnets de l’almirall enrolats en el vaixell espanyol, va qualificar d’“heroi” el militar el nom del qual, ben aviat, serà despenjat del carrer
El líder cubà era un gran admirador de l’almirall Cervera, que ara saltarà del nomenclàtor barceloní
que uneix el passeig Joan de Borbó amb la platja de la Barceloneta per cedir el privilegi a l’humorista Pepe Rubianes. “Sentim un gran respecte pels marins espanyols recordant la gesta de Cervera, una cosa inoblidable”, va dir Fidel, gran admirador de l’home que, en una clara inferioritat de condicions, va fer front a l’armada nord-americana a Santiago de Cuba sense aconseguir evitar l’enfonsament de la flota.
Dubto que a l’Ajuntament de Barcelona algú tingués coneixement d’aquest respecte, gairebé gremial, de militar a militar, de resistent a resistent, del comandant cubà cap a l’almirall espanyol. Però no em negaran que resulta com a mínim paradoxal que siguin precisament uns admiradors de Fidel els que esborrin de la llista de carrers de la ciutat un dels seus ídols. Potser del que es tracta és de desposseir dels seus galons els pocs homes d’armes amb graduació que encara sobreviuen al nomenclàtor barceloní, amb prou feines una vintena: vuit generals, sis almiralls, dos comandants, dos capitans, dos tinents i un sotstinent. Val a dir que aquest seria un criteri raonable en una ciutat que es proclama pacifista. O, simplement, com sol succeir amb els canvis de nom d’alguns carrers, es tracta d’una qüestió de fortuna i d’influències, com les que han tingut a l’Ajuntament els fans incondicionals del còmic galaicocatalà (i també una mica cubà), que amb tota seguretat entrarà en aquest llibre d’història de la ciutat molt abans que ho faci Salvador Dalí.