Crònica de barri
Dimecres passat (12 d’abril) em vaig carregar una bicicleta. I en van quatre. Va passar on havia de passar: al passeig de Sant Joan, a l’altura del carrer Rosselló, al mateix lloc on vaig fer caure el tercer ciclista fa una mica més d’un any. Va ser, com les altres vegades, un acte de legítima defensa: o em carrego al ciclista o ell em fa anar per terra a mi.
Eren vora les cinc de la tarda. Jo caminava pel carrer Rosselló, en direcció Sagrada Família, i em disposava a travessar el passeig pel pas de vianants que hi ha a la cantonada del carrer Rosselló, banda mar. El semàfor es va posar verd, vaig travessar i, com tinc per costum, amb el mateix posar els peus al passeig vaig allargar el bastó, que va trobar la roda de davant d’una bicicleta que baixava pel passeig. La bicicleta podia haverme arrabassat el bastó –un bambú més que respectable–, però va passar el contrari: el ciclista va perdre l’equilibri i va caure per terra. Afortunadament, no es va fer mal, només es va clavar un bon ensurt. El ciclista era un noi escocès, segons em va dir, que havia vingut a passar uns dies a Barcelona i s’allotjava en un pis per a turistes a prop del passeig.
Per què vaig allargar el bastó, com una espasa? Molt senzill, perquè quan travesso el semàfor, en verd, i arribo al passeig i hi poso els peus, a la dreta i a l’esquerra hi ha uns arbustos que m’impedeixen de veure el que hi ha al darrere. I què hi ha, al darrere? Doncs dos carrils, molt estrets, perquè hi circulin les bicicletes, un en direcció muntanya i un altre en direcció mar. Total, que si travesses per aquell pas de vianants et pots trobar amb una bicicleta –que tu no veus, que les fulles dels arbustos t’impedeixen de veure– que et pot atropellar i fer-te caure, cosa que, desgraciadament, ha passat més d’una vegada, segons m’han explicat uns veïns del barri. És, doncs, per això que allargo el bastó. Perquè si m’aturo i em poso a mirar a dreta i esquerra si ve alguna bicicleta és possible que tan aviat com m’aturi em trobi la feliç bicicleta i m’atropelli. O sigui que a l’individu que se li va acudir col·locar aquell doble carril, estretíssim, al passeig, al costat d’un pas de vianants, entre uns arbustos que impedeixen de veure les bicicletes i uns bancs, a aquest individu se li hauria de donar una medalla, la medalla de la incompetència i de la insensatesa.
Curiosament, aquell dimecres, 12 d’abril, la secció Viure d’aquest diari obria amb el següent titular: “El Bicing funcionarà les 24 hores del dia amb el nou contracte”. El nombre de ciclistes urbans a Barcelona s’ha disparat aquests darrers anys: “De 86.406 desplaçaments diaris amb bicicleta registrats el 2007 s’ha passat a 145.022”, ens informava David Guerrero. I amb el nou contracte les xifres es multiplicaran en anys successius. I em sembla molt bé. Jo no tinc res en contra de les bicicletes, al contrari. Ja m’agradaria a mi poder anar amb bicicleta, però la cama esquerra m’ho impedeix. És per això que vaig amb bastó, i gràcies al bastó...
La bicicleta que em vaig carregar dimecres no era una bicicleta “perillosa”, que n’hi ha, com les cartes dels lectors d’aquest diari denuncien sovint. El pobre noi escocès que vaig fer caure dimecres no sabia que jo i el meu providencial bastó ens interposaríem en el seu camí, en aquell precís indret. La perillositat no era en la bicicleta, en el seu conductor, sinó en el traçat d’aquells carrils. Què li costaria a l’Ajuntament arrencar o retallar aquells arbustos, o situar els carrils en un altre lloc del passeig?
I ja que parlem del passeig de Sant Joan, de Sant Joan de Dalt, i dels seus perills, permeteu-me que em faci ressò de la carta d’un amic, un tertulià de la terrassa de l’Oller i de La Neura, Josep M. Boada, que La Vanguardia va publicar amb data d’11 de març d’aquest any. L’amic Boada hi escrivia: “Visc a prop de la parada de metro Verdaguer (línia groga), on hi ha escales de baixada i de pujada, i la meva condició física em dificulta d’accedir-hi”. El meu amic raonava que, abans que el tramvia passi per la Diagonal, potser seria més urgent dotar d’escales elèctriques i ascensors el metro de Barcelona. Al meu barri i el de l’amic Boada hi ha cinc accessos
La bicicleta em podria haver arrabassat el bastó, però va passar el contrari: el ciclista va perdre l’equilibri
al metro i cap no té ascensors ni escales elèctriques. Cap. I això que el nostre barri és el de l’alcaldessa Ada Colau. Però la senyora sí que pot pujar i baixar aquelles escales i agafar el metro. Afortunada ella.
P.S. Llegeixo al Corriere della Sera que el Piccolo Teatro de Milà fa 70 anys. El teatre de Giorgio Strehler i de Luca Ronconi està de festa. La nova temporada s’obrirà el 24 d’octubre amb un homenatge a la ciutat de Milà: Uomini e no, una versió dramatúrgica del text ( 1945) d’Elio Vittorini que firma Michele Santerano amb direcció de Carmello Rifici. El Piccolo de Strehler va tenir un cert paper en la resurrecció del teatre a Catalunya després del franquisme. Bona prova d’això la tenim en el Teatre Lliure, que en certa mesura s’hi inspira. Seria possible participar en aquesta festa veient algun espectacle del Piccolo al Temporada Alta, el Grec o el Lliure mateix?