EL DIETARI D’‘EL MÓN’
Setmana 33: presentem dos llibres de dos bons amics: Xavier Sardà i Natza Farré. Pepe Zaragoza somriu malgrat la morta de la seva amiga Carme Chacón. La setmana que RAC1 entrevista una de les grans figures de la música: Sting.
DILLUNS
Xavier Sardà
Xavier es fa seu l’estudi. Apareix ell i desapareixem tots. És un remolí que s’alça, s’asseu, crida, xiuxiueja, imita... Un espectacle en ell mateix. Ens deixa bocabadats, al costat de Víctor Amela i David Broc, que ens sentim il·lustres privilegiats. Sardà ha presentat el seu llibre Una historia de la mala
leche però, al final de la conversa, sobresurt la seva història a la ràdio i a la televisió, sobretot a Crónicas marcianas .És llavors quan Sardà, emocionat, comença a imitar Paz Padilla i Mariano Mariano el dia que van haver d’entrevistar Ricky Martin i la discogràfica els va advertir: “El que vulgueu menys tocar-lo”. Ens podem imaginar com va acabar : amb Padilla sobre el cantant. Una bogeria de programa.
DIMARTS
José Zaragoza
Vam trucar ahir durant la tertúlia a Pepe Zaragoza, un dels millors amics de Carme Chacón, l’endemà de la seva mort. A la primera frase se’ns posa a plorar en antena. La conversa dura deu segons. “Parlem en un altre moment, José”, li dic. La pena, sempre en privat . Sé que Zaragoza ho està passant fatal . I després m’expliquen que a la capella ardent a la seu del PSC només hi ha un moment que els seus companys veuen que en Pepe somriu: quan se saluda amb Francesc Homs i comencen a explicar-se batalletes de quan governaven els seus partits. Al seu costat comparteixen tertúlia Jordi Hereu i Isaías Táboas. En Pepe riu quan s’ha passat tot el dia plorant i, en dies com aquest es veu que, moltes vegades, la política és l’art de fingir.
DIMECRES
Natza Farré
Adoro la Natza perquè m’entusiasma (tal com raja) el seu caràcter. Contundent perquè la vida l’ha feta així, però dolça com poques (sap que quan era petita va caure en una marmita de sucre, però no ho reconeix), avui ve a presentar el seu llibre Curs de feminisme per microones. La Natza és feminista, sap defensar i atacar, però ho fa amb afecte. Educa sense cridar i sense faltar. De vegades la insultaria com ella ho faria amb mi, potser per això me l’estimo. Em fa pànic l’entrevista perquè ens coneixem i, en canvi, es genera una química que fa que l’entrevista sigui una conversa entre un home i una dona que respecten les idees mútues. El sentit comú, simplement. Em deu un dinar. I ho sap. Diu que serà aviat. D’acord.
DIJOUS
Sting
“Espero arribar als 55 d’aquí a uns anys com tu has arribat ja als 65”. I es posa a riure. Ignoro si és el sexe tàntric com es diu, un festival de cremes per a la cara, anar al gimnàs cada matí, una activitat frenètica de feina... Ho ignoro, però Sting és magnífic en aquesta edat de jubilació. Afable, entregat, contundent, Sting no esquiva cap pregunta. Porta un llibre a la mà que li han regalat sobre les seves cançons d’un autor espanyol que no arribo a llegir. Al revés que molts divos de plàstic, Sting arriba només amb dues persones del departament de comunicació de Universal Music i ningú més. I em sorprèn quan ens assegura al gran Jordi Beltran i a mi que la foto de la portada del seu nou CD és el carrer de Nova York on viu.
DIVENDRES
David Bonvehí
A mi, del disbarat de l’episodi de Bonvehí-ERC-Fiscalia, m’interessa l’enregistrament. La vida ens ensenya que a partir de dos ja és plural i que, a la majoria de casos, hi ha una distància enorme entre “dic el que penso” i “dic el que vull que creguis que penso”. Bonvehí va dir el que va dir i uns malintencionats ho van gravar i ho van enviar. Fossin qui fossin i ho enviessin a qui ho enviessin. El debat de la privacitat cada vegada té més força i destrossa definitivament un dels valors principals de la societat: el de l’empatia. Els qui van gravar aquell dinar, què pensarien si els haguessin posat aquella trampa a ells? Sense empatia, no hi ha societat. I em fa l’efecte que, entre els teus i els seus, ens oblidem dels de tots plegats.