Espanya pagana
Hi va haver un temps en què Espanya semblava luterana: TVE abaixava la persiana de les imatges en aquests dies de la passió de Crist. Tancament d’emissions.
Eren els primers anys de TVE: s’entenia que per Setmana Santa tocava solemne i pudorós recolliment, una introspecció i culte religiós incompatibles amb arrepapar-se davant el televisor en espera d’imatges profanes, anuncis comercials i Perry Mason, entre altres entretingudes banalitats. I TVE, iconoclasta i gairebé calvinista (Franco de vegades ho semblava), suspengui emissions. Però un dia vam descobrir que bé que li anaven a la televisió els passos i cucurulles de la Pasqua, les processons i les saetes al Jesús de la creu.
Les processons de Setmana Santa ja són una branca de l’espectacle televisiu (culminat per les aportacions dels legionaris amb el seu cornetí i el seu indesxifrable caminar). Per això aquests dies he recordat que Espanya passa per catòlica, però els estudiosos saben que Espanya és una altra cosa: Espanya és pagana. Som pagans des del fons dels tartessis i els egipcis isíacs, els fenicis i els cartaginesos i els púnics, els ibers i la seva Dama d’Elx, els grecs i els romans, i la Setmana Santa delata aquest pòsit en la nostra medul·la. Les efusions icòniques i escèniques de la Setmana Santa expressen que tributari és el nostre catolicisme d’aquella profunda arrel pagana: prenen els nostres carrers una legió de flagel·lats i empalats, encapirotats i cantaires, ploramorts i portants, un pandemònium d’hiperrealistes talles de fusta policroma que sagnen i ploren, verges dolençoses i tot un déu torturat i crucificat entre un esclat de clavells, gessamins, nards, tantes flors fragants i tants ciris molt alts, en passos que en res no desmereixerien els fastos de l’hinduisme si avancessin oscil·lants a lloms de sagrats elefants blancs.
Crec que m’he explicat. Per això la meva tia Custòdia, sor Custòdia de la Creu, venerable i pietosíssima monja, em confiava cert dia de fa tres decennis en les seves conventuals penombres: “Respecto les processons de Setmana Santa, però... això no és la veritable religió”.
La Setmana Santa de la meva infantesa era veure a la tele Fray Escoba, sant negret peruà que escombrava els passadissos del convent i donava exemples de bondat. Crec que feia bunyols molt anisats i ensucrats, o jo els assaboria mentre mirava la tele. I també veia la seva amiga María Rosa de Lima, que es tallava els llargs cabells davant un mirall per fugir dels libidinosos ulls del món. Això s’ha perdut a la nostra tele, havent fet tant de bé. Però ens queden les processons i la legió. I també ens falten mares que diguin als seus fills el que la meva mare em va dir un dia quan em va veure llegir un llibre que sospitava (amb encert!) molt poc pietós, quan jo era un informe i tendre adolescent: “Aquests dies no llegeixis aquestes coses, fill, que estem a Setmana Santa”. M’ho va dir una mica espantada, com un prec. És l’estímul més gran que he rebut com a lector en la meva vida. Llegir no era banal, vaig entendre, i em vaig delectar en la meva perfídia. Glòria a Déu ressuscitat i a la meva mare molt més, sempre.
Encapirotats, flagel·lats, empalats, torturats, crucificats: com li escau aquest paganisme a la tele