L’última del segle XIX
EMMA MORANO (1899-2017) Ciutadana italiana, la persona més vella del món
Emma Morano ha mort en plena Pasqua, just en el període en què a Itàlia es menja la colomba, una mena de pasta que li encantava i que consumia tot l’any. Potser la colomba era un dels secrets de la seva extraordinària longevitat. L’Emma va morir ahir als 117 anys a casa seva a Pallanza, terme municipal de Verbania, al costat del llac Maggiore, al nord d’Itàlia. Era considerada la persona més vella del món i la cinquena més longeva de tots els temps. Havia nascut el 29 de novembre del 1899. Ja no viu ningú més del segle XIX.
“És un fenomen de la naturalesa, un fenomen de la genètica”, va declarar a La Vanguardia, el maig de l’any passat, el doctor Carlo Bava, el metge que atenia Morano des de feia gairebé tres decennis. L’Emma havia estat notícia després de la mort, a Nova York, de Susannah Mushatt Jones, fins aleshores la persona de més edat.
Segons Bava, els aires sans dels Alps eren una raó secundària de la salut de ferro de la seva singular pacient. El principal motiu, per a ell, era la genètica, ja que altres dones de la família de Morano també van viure molts anys. A més a més, la va ajudar el seu caràcter tranquil i la lucidesa. Sabia el que volia. L’Emma va sobreviure a dues guerres mundials, al feixisme, a gairebé setanta governs democràtics a Itàlia i onze papes a Roma. Va viatjar molt poc. No va estar mai a la capital.
De ben joveneta, amb només 13 anys, Morano va començar a treballar en una fàbrica de sacs de jute. Es va poder jubilar molt jove, amb 55 anys. Li va quedar una pensió modesta que va administrar sempre amb extrema prudència. S’estava de posar la calefacció si no era estrictament necessari.
La vida de Morano no va ser fàcil. El nòvio de joventut va morir a la Primera Guerra Mundial. Es va acabar casant amb un altre home que no la va tractar bé. Amb ell va tenir un fill que va morir al cap de pocs mesos. El 1938 va decidir separar-se, cosa que en aquella època trencava esquemes i estava molt mal vista. Faltaven més de trenta anys perquè el divorci fos legal a Itàlia. No va tornar a tenir parella mai més. “No volia que em manés ningú”, va explicar l’anciana en una entrevista.
Morano va evitar sempre que la ingressessin en un hospital. Bava la va tractar a casa, fins i tot quan va necessitar una transfusió de sang i després d’algunes caigudes. Feia molts anys que no sortia de casa i amb prou feines hi veia. A la nit resava als seus morts, mig en italià mig en llatí.
Un dels aspectes més curiosos era la dieta que feia, molt poc convencional, o almenys contrària als teòrics preceptes d’una alimentació sana. Sense por del colesterol, l’Emma, fins fa uns quants anys, endrapava tres ous gairebé crus al dia. L’hi van recomanar de jove, quan va patir anèmia, i ella va seguir el consell per sempre més, al peu de la lletra. La cuidadora li preparava sopa i li donava una mica de carn triturada. Segons el seu metge, ella desafiava tots els criteris, la qual cosa demostra que aquests són relatius i depenen de cada persona i les seves circumstàncies. “Sempre es diu que cal menjar variat, però l’Emma, al contrari, sempre menja el mateix, els 365 dies de l’any –va declarar Bava–. Pren molt poca verdura i molt poca fruita”.
Bava feia broma amb l’Emma. Li deia que la seva dona estava gelosa que la cuidés tant. “Sí, ara soc vella, però de jove era una bella
ragazza”, contestava ella, encara presumida.
Durant molts anys l’Emma va menjar tres ous al dia, poca verdura i fruita; era tranquil·la i lúcida