Catalunya secularitzada? No tant!
Ja és un tòpic entre certs ambients dir que la nostra societat, en concret Catalunya, està totalment secularitzada. També hi ha qui ho diu de les illes Balears i contraposant-ho a altres indrets on aparentment la religió cristiana està molt arrelada i apareix més. Tanmateix, m’atreveixo a dissentir d’aquest tòpic que, com he dit, per a alguns ja és típic, potser sense massa fonament. És cert que l’ambient que domina no és “religiós” en la seva manifestació exterior, però jo em demano, ¿com ha de ser aquest ambient perquè es pugui dir que una societat no és secularitzada? ¿O encara pensem en termes de nacionalcatolicisme? Doncs, sembla que sí pel to d’algunes reivindicacions que van apareixent plenes d’enyorança d’un passat que l’Evangeli, el concili Vaticà II, la modernitat i el sentit comú ens han ajudat a superar.
Avui les estadístiques sobre el compliment religiós ja no són del tot fiables. Depèn molt de com es plantegen els sondejos. Avui, la realitat es coneix trepitjant el terreny, entrant a les cases i dialogant amb les famílies, visitant les parròquies, les comunitats i els grups cristians, que a Catalunya en són molts. En són milers organitzats en comunitats parroquials, en col·legis de l’Església, en hospitals i clíniques, en cases d’acollida, en residències, en presons... Tots ells treballen pels més pobres d’aquí i d’arreu, acompanyant els joves en els esplais, a l’escoltisme, a la universitat, al món obrer, les organitzacions no governamentals, el col·lectiu de missioners i missioneres presents arreu del món, les comunitats de religiosos i religioses presents en els barris més pobres de les nostres ciutats i abocats totalment a pal·liar la marginació més extrema, com els sense sostre o els immigrats i refugiats, els afectats per l’alcoholisme i la droga, les noies que pateixen les seqüeles de l’avortament o les que són acollides per evitar-lo, la presència en el món de la prostitució i molt més.
Entre nosaltres, avui no hi ha parròquia que no tingui un projecte social de cara a l’entorn on està ubicada, al mateix temps que és casa oberta, amb voluntaris per a l’acollida i l’acompanyament de qualsevol que toca a la porta, un referent necessari que fa també que la gent estimi el capellà i els qui s’entreguen a fer el bé guiats per la força de la seva fe i de l’amor que els mou. Pensem quina ha estat la contribució decisiva a pal·liar els efectes de la crisi econòmica, des de les famílies i des de les institucions. Aquesta és l’Església que il·lumina i vol seguir il·luminant, a pesar dels qui voldrien veure-la apagada. L’esforç de recuperació va i ha anat sempre pel camí de l’acollida, de la comprensió, de la misericòrdia, de la fidelitat a l’Evangeli. És la força de la Pasqua, la presència transformadora del Crist que mor per a identificarse amb els crucificats i ressuscita per a comunicar vida nova i per sempre.
En una societat aparentment secularitzada, veig honest i valent el paper dels cristians promptes a oferir i donar el millor que ens inspira la fe en Jesucrist, que sempre serà el referent i sentit de la nostra vida, com també la de molts no creients que amb tota sinceritat i goig ens ho manifesten, encara que no facin professió pública de fe. Molt camí per fer, gairebé tots, uns i altres, el podem fer junts. A més, ho volem!
Hi ha una Església que il·lumina i vol seguir il·luminant, a pesar dels qui voldrien veure-la apagada