Un eco de la crucifixió
La Setmana Santa no podia començar de manera més tràgica. El diumenge de Rams, el terror gihadista va colpejar la mil·lenària comunitat cristiana copta. Dos atemptats successius amb bomba van causar uns 44 morts i més d’un centenar de ferits a les esglésies coptes d’Alexandria i Tanta, al nord d’Egipte. El sinistre Daeix se’n va atribuir l’autoria i va prometre més atemptats. Gloriejant-se de l’explosió que va causar 29 morts més el desembre passat a la catedral del Caire, el Daeix ja havia proclamat la voluntat de tornar a atemptar contra els coptes. Fins ara, aquelles amenaces s’havien concretat a la península del Sinaí, fronterera amb Gaza, on els militants del Daeix la campen tranquil·lament. Van començar a matar cristians com si cacessin conills. Abandonant feina i cases, els coptes d’aquella zona van haver de fugir precipitadament cap a Ismailia, una de les ciutats del canal de Suez.
Entrevistat per Miriam Díez Bosch per al portal Aleteia, Dimitris Cavouras, portaveu de la comunitat grega a Egipte, intentava racionalitzar el perquè d’aquests atemptats explicant que, des de les revolucions del 2011, els llocs de culte, “siguin de la religió que siguin”, són un objectiu clar dels gihadistes: “En aquest cas, els coptes n’han pagat el preu més alt”. D’altres experts en temàtica egípcia, com la majoria dels corresponsals, han recordat que alguns dirigents de la comunitat copta apareixien a les fotos del militar Al-Sissi poc després del seu cop d’Estat contra el govern de Muhammad Mursi i els Germans Musulmans. Com si una minoria que fa dècades que viu en situació precària i en greu perill estigués en situació de triar!
L’odi religiós que recau contra els cristians a l’Orient musulmà és relativitzat amb una certa fredor analítica: s’objectiva en el context d’una tragèdia política de més abast. Aquest tipus d’argumentació em va fer pensar en el discurs oficial que el periodista Jean Rolin escoltava en la seva llarga estada a Palestina en els anys de la intifada. Tots els dirigents cristians amb qui va parlar (directors d’escoles, representant de fundacions, portaveus d’ordes religiosos), fossin palestins o occidentals en missions solidàries, negaven tota referència discriminatòria dels palestins envers els compatriotes cristians, mentre emfasitzaven les discriminacions, assetjaments i abusos de la soldadesca israeliana. Les tribulacions dels cristians amb l’Autoritat Palestina o amb Hamas son un tema tabú per a l’elit dirigent cristiana, que ha de fer equilibris amb el cru i asfixiant predomini islamista.
Però Rolin és un periodista especial que
Per a molts cristians d’Orient, el diàleg i la construcció d’espais de convivència interreligiosa és una invitació a afrontar la passió de Jesucrist
passa llargues temporades d’aparent vagabunderia en els territoris des d’on escriu. Escolta els portaveus, sí, però escriu observant llargament fets i comportaments, establint relacions personals, teixint pacients vincles de veïnatge i complicitat amb la gent del carrer. El seu testimoni periodístic (Cristianos, Ed. Libros del Asteroide) demostra de manera fefaent que els cristians àrabs viuen emparedats. Emparedats fins i tot en aquells llocs on havien (remarco: havien) estat una important minoria. A Israel i Palestina reben de tots dos focs. A Síria i a l’Iraq no cal recordar-ho. A Egipte, obligats a triar entre l’espasa i la paret, convertits en moneda de canvi: els islamistes voldrien usar-los com a recurs de pressió internacional; i Occident, per realisme polític, per no ferir la sensibilitat dels musulmans, ho considera sempre un dany col·lateral.
Per descomptat, entre nosaltres, la tragèdia d’aquests cristians és irrellevant. Ja ho he escrit altres vegades: ¿per què ens ha d’escandalitzar l’extirpació violenta del cristianisme oriental, si nosaltres, a Occident, però especialment a Catalunya, ens hem dedicat amb tanta alegria com determinació a extirpar una tradició de dos mil anys?
El martiri dels cristians coptes del dia de Rams va ser un eco de la crucifixió, que aquesta Setmana Santa els cristians d’arreu del món han commemorat. Val la pena subratllar la resposta dels martiritzats. Cap d’ells no ha reclamat venjança. No hem vist manifestacions d’odi entre els coptes: només llàgrimes i pregàries enmig de la desolació. Una vegada i una altra, alguns cristians occidentals, Francesc al capdavant, insisteixen en el diàleg i en la necessitat de continuar treballant per construir espais de convivència interreligiosa. És important no oblidar que, de moment, aquestes paraules, per a molts cristians d’Orient, no són un benintencionat complement de la missa del diumenge, sinó una literal invitació a afrontar la passió de Jesucrist.