A les 4.20 va arribar l’infern
Xabier Irujo reconstrueix el com i els perquès del primer bombardeig de terror a Europa: Gernika, 26 d’abril del 1937
Fa 80 anys, Gernika va inaugurar a Europa la tècnica militar del “bombardeig de terror”. Xabier Irujo ha reconstruït el bombardeig a Gernika (Crítica). Ángel Viñas, al pròleg, diu: “Després de la lectura d’aquest llibre, qualsevol lector es podria preguntar qui salvarà la reputació de De la Cierva, Talón, Salas, Suárez, Corum i Payne”.
A les 4.20 de la tarda del 26 d’abril del 1937 les campanes de Gernika van tocar a perill, però ningú no en va fer gaire cas. Era dia de mercat i havien estat sonant tot el matí sense conseqüències, però aquesta vegada no era una falsa alarma. Primer va aparèixer al cel un Heinkel He51 de la legió Còndor alemanya, que volava molt baix, en cercles, com un ocell de presa, que va lliurar la seva càrrega explosiva. Pocs minuts després, des del sud, des del cim Oiz, es van veure tres aparells de la quadrilla experimental VB/88, escortats per caces Fiat Cr. 32, que van descarregar 5.000 quilos d’explosius sobre la ciutat. Immediatament després s’hi van sumar tres SavoiaMarchetti SM 79 i, després tres més. A les 5, una dotzena de Heinkel He51 i set Messerschmitt Bf 109 , juntament amb els Fiat i un nombre indeterminat de caces van metrallar a baixa altura tot el que es movia. Navegaven en cercle i semblava que jugaven. No metrallaven el centre, sinó la perifèria, perquè l’objectiu era “empaquetar” la població als límits de Gernika.
A les 5.30 van aparèixer tres esquadrilles K/88 de bombarders Junkers Ju52, 21 aparells, que van arribar des del mar, sense que els haguessin vist. No hi havia bateries antiaèries, ni caces republicans. Van deixar caure, en onades successives, primer bombes explosives, que esquerdaven parets i sostres, i després bombes incendiàries. “En van llançar milers. Queien com la pluja”, va dir un testimoni. A més de la mortaldat directa, allà on les flames eren més intenses provocaven la mort per asfíxia. Nombroses cases van ser pastura de les flames i només unes quantes van quedar intactes. Però el malson no havia acabat. Entre les 6 i les 7.40, els Heinkel, Fiat i Messerschmitt van metrallar els supervivents allà on el fum els deixava una escletxa de visibilitat.
Gernika no va ser la primera ciutat massacrada des de l’aire. Churchill ja havia comprovat l’estalvi econòmic que suposava fer bombardejos de terror a Kabul i Somàlia. A la guerra espanyola, Mola havia promès ocupar Bilbao en tres setmanes, el 20 d’abril, aniversari de Hitler, però els gudaris bascos van oferir una resistència ferotge que feia imperceptible l’avanç dels nacionals ajudats per l’aviació de Hitler i de Mussolini. Va ser quan es va decidir el bombardeig de terror: “Colpejar fortament un objectiu simbòlic i demanar tot seguit la rendició de les forces basques”, diu Irujo. A més, el coronel Wolfram von Richthofen, volia “experimentar amb les màquines de guerra acabades d’estrenar noves estratègies bèl·liques” de cara a la següent guerra, que Hitler tenia al pensament.
“L’ordre de bombardejar –diu Irujo– només la podia emetre Franco, amb el concurs, coneixement i acord dels generals Mola i Kindelán. Von Richthofen va dissenyar el bombardeig, ell va concebre aquella nova manera de bombardejar consistent a crear un cercle aeri de foc i mantenir durant més de tres hores les víctimes immobilitzades a fi de generar un alt nivell de destrucció material i un elevat nombre de víctimes mortals”.
Atès l’espant que la matança va causar en l’opinió mundial, franquistes i nazis van voler fer creure que l’incendi va ser obra dels “bolxevics bascos”. “La mentida –diu Irujo– és consubstancial al crim. La mentida va ser una ordre dictada per Franco la mateixa matinada del 27 d’abril del 1937 en virtut de la qual s’havia de negar en tots els àmbits i per tots els mitjans possibles que Gernika havia estat bombardejada i s’havia d’assegurar que l’havien destruït ‘els rojos’ mitjançant ‘el foc i la gasolina’”.
“Tots els documents de què disposem –afegeix Irujo– secunden una xifra superior als 2.000 morts. El nucli urbà de Gernika, un polígon irregular de 340 m x 700 km2 allotjava unes 10.000 o 12.000 persones, majoritàriament civils, que van ser bombardejades i metrallades durant tres hores i mitja per almenys 59 avions, cosa que suposava el 20% del total dels avions a disposició de Franco a la península Ibèrica”. “El bombardeig –segons l’historiador– va causar la desintegració del 85,22% dels edificis i la destrucció del 99% dels immobles. Alguns dels refugis van resultar ser trampes mortals. Només al refugi d’Andra Mari van morir entre 450 i 500 persones. Reduir el nombre de morts ha estat un dels objectius de la literatura reduccionista que s’ha limitat a titllar aquesta xifra de ‘tremendista’ o ‘exagerada’, i han acusat els testimonis o els responsables del registre de víctimes del Govern d’Euskadi de mentir. Tot això, sense cap suport documental.”
El 1966, Franco va ser nomenat fill adoptiu de Gernika.
“El bombardeig va causar més de 2.000 morts i la desintegració del 85,22% dels edificis” Viñas es demana qui, després de llegir el llibre, “salvarà la reputació de Salas, Suárez, Corum i Payne”