Marías i Tizón desafien l’era de l’efímer i reediten obres de fa 25 anys
Dues obres literàries que poc tenen a veure entre si, la novel·la de Javier Marías Corazón tan blanco i el llibre de relats Velocidad de los jardines, d’Eloy Tizón, s’acaben de reeditar a Alfaguara i Páginas de Espuma, respectivament, amb motiu del 25è aniversari de la publicació, tot aprofitant la insòlita demanda que continuen tenint.
Les escales són molt dispars. Corazón tan blanco n’havia venut 2,3 milions d’exemplars abans de la reedició, mentre que Velocidad de los jardines més aviat constitueix una raresa; una joia que al seu dia, fins i tot amb retard, va despertar un interès inesperat i es va editar dues vegades fins a vendre més de 5.000 unitats. Llavors es va esgotar i va començar a engrossir una cua de peticions que l’editor Juan Casamayor (Páginas de Espuma) va detectar i va saber calibrar; ara, en dos mesos des del rellançament, la nova edició gairebé suma 4.000 exemplars més.
Tant Corazón... com Velocidad... han resistit el pas del temps i de les generacions, de les modes i les maneres, d’una manera que els seus autors amb prou feines s’expliquen; sobretot en aquesta era de la fugacitat en què gairebé totes les creacions caduquen i s’obliden en qüestió de setmanes o mesos. Amb tot, Marías i Tizón proven de raonar el fenomen que tant els sorprèn i beneficia. Ho intenten, però no ho aconsegueixen del tot.
Marías pràcticament renuncia a racionalitzar l’èxit de la seva obra estrella i considera “una immensa fortuna” i fins i tot de “miracle” que, sobretot els joves, continuïn comprant “el que ara es diu un llibre literari”, diu amb sorna.
El també autor de Los enamoramientos dubta que Corazón... hagués tingut en aquest moment una arrencada i una evolució inicial comparables a les que va tenir als anys noranta, ja que ara els lectors “són molt més impacients; volen més definició i claredat”, opina. Fa un quart de segle, al capdavant de les llistes de vendes hi havia, segons el seu parer, “més qualitat”.
Eloy Tizón, autor de tres novel·les i tres col·leccions de relats molt celebrades per la crítica, se sent, al seu torn, deutor d’“aquells lectors que busquen literatura més enllà de la informació”; que degusten la musicalitat, la capacitat metafòrica, els aspectes verbals i, en suma, el llenguatge purament literari. Uns lectors que “resisteixen el tsunami de les xarxes socials”. Afirma Tizón que va escriure Velocidad de los jardines “en solitud i silenci”. Els contes anaven a contrapel de les tendències de l’època. Potser per això el primer any se’n van vendre menys de 900 exemplars. A poc a poc, tot i això, l’obra va adquirir vol i predicament, fins que va esdevenir una peça de culte. El mateix Tizón narra el procés al pròleg de la reedició, titulat Zoótropo (Biografía de un libro) i concebut com un relat més. També la versió commemorativa de Corazón tan blanco incorpora –en un altre volum, titulat No he querido saber– una explicació de la història del llibre. El suplement inclou, així mateix, diverses entrevistes a l’autor i una interessant carta inèdita de Juan Benet amb elogis i alguna pega al que ja és un clàssic de la literatura en castellà.
Alfaguara i Páginas de Espuma prolonguen la vida de ‘Corazón tan blanco’ i ‘Velocidad de los jardines’