La llavor del dubte
Publiquen les memòries definitives del director de cinema Roman Polanski; tragèdia i polèmica continuen envoltant la seva biografia
Entràvem a la dècada dels noranta i un Roman Polanski exultant apareixia al Festival de Cinema de Sant Sebastià per presentar Lunas de hiel al costat del carismàtic Peter Coyote. Polanski es va mostrar tan pletòric, al costat de la seva flamant i jove esposa Emmanuelle Seigner (embarassada de Morgana, primera filla del matrimoni; el segon seria Elvis), que en una entrevista ens va dir: “No pensava que seria tan feliç. A partir d’ara pot passar qualsevol desgràcia a la meva vida, m’és igual... Haurà valgut la pena!”.
Vint-i-cinc anys i molts tsunamis després, Segnier continua al seu costat, malgrat que el cineasta va assegurar, després del sòrdid assassinat de la seva dona Sharon Tate: “Dubto que torni a viure permanentment amb una altra dona, per molt bonica, intel·ligent, bondadosa i afí al meu caràcter que sigui”.
A l’inici dels vuitanta Polanski va escriure unes memòries que ara, dècades més tard, ha decidit completar i matisar. Memorias (Malpaso), amb traducció de M. Antonia Menini, parteix del text inicial que va dedicar Roman Polanski (París, 1933) als seus amics “passats, presents i futurs”. “Rellegint-les avui, un podria tenir la sensació que vivim en un planeta diferent. Es diria que hem oblidat com de tolerant i lliure era llavors la nostra societat”.
No ho diu en va. Pensa en les polèmiques de la seva vida: les drogues, les acusacions d’abús sexual, l’assassinat de la seva esposa Sharon Tate, embarassada, a mans de membres de la satànica família Manson, les seves entrades i sortides de presons... Ingredients que van ampliar la llegenda del creador de pel·lícules de culte com La llavor
del diable, Repulsió, Tess, El pianista, La mort i la donzella i Chinatown. Supervivent de l’holocaust jueu, va estudiar a la famosa escola de cinema de Lodz. “Quan era un noi, a la Polònia comunista, l’art i la poesia sempre em van semblar més reals que els limitats confins del meu ambient. Des de molt petit em vaig adonar que no era com la gent que m’envoltava”, escriu. Polanski té el seu primer record als quatre anys, al carrer Komorowski de Cracòvia, com un nen difícil i irritable que confonien amb una nena pels seus rínxols rossos i evoca, després, el seu pare mostrant-li unes caricatures de Hitler, Himmler i Goebbels. “Jo tenia sis anys i ell m’explicava per què els nazis eren una amenaça per al nostre país. El 1939 la meva família es va veure obligada a dur els braçalets blancs amb l’estrella de David estergida en blau”.
Pel text passegen personatges i circumstàncies iniciàtiques: Pawel, el primer company, la vida al gueto, la rendició alemanya, els continus suspensos, el seu casament amb Barbara, la passió pel cinema... “Vam començar a col·leccionar programes de mà amb fotogrames i sinopsis de films”. Com que poques vegades es podien permetre el luxe de comprar els programes a més de les entrades, els recuperaven de la brossa al cinema. Roman Polanski va entendre que havia triat bé el seu futur quan la primera pel·lícula, El cuchillo en el agua, ja fou elegida com a candidata al premi Oscar.
Dedica el seu dol particular a Sharon Tate, actriu i símbol de la llibertat sexual dels anys seixanta. “El que més m’impressionava, a part de la seva bellesa excepcional, era aquella espècie de resplendor que sol emanar d’un temperament dolç i bondadós; tenia inhibicions emocionals evidents i, tot i això, semblava completament alliberada. No havia conegut mai ningú com ella”. Passaven nits a casa, atenent amics com Warren Beatty, Yul Brynner o Mia Farrow (“en companyia de Sharon vaig descobrir que no fer res podia ser molt agradable; els mesos que van seguir l’estrena de La llavor del diable van ser un dels períodes més feliços de la meva vida”), i un esdeveniment brutal trencà les seves vides.
Va ser Winny Capman, la dona de fer feines, qui va descobrir els cossos dels assassinats a les vuit del matí del 9 d’agost del 1969. “Diuen que quan vaig saber que havien matat la Sharon jo només vaig repetir sense parar ‘no, no!’, després donava cops a les parets amb els punys i m’hi donava cops de cap”. Va preguntar en polonès una vegada i una altra “Sabia com l’estimava? Ho sabia?”.
Roman es va refugiar a Roma. Tot el que va seguir després, els comentaris macabres de la premsa (“ni estava nua ni li van tallar un pit”) van prolongar l’infern. Per Polanski la mort de Sharon és l’única línia divisòria important en la seva vida. “Abans d’això jo navegava en l’optimisme; després d’això, sempre que em diverteixo em sento culpable”.
Samantha Geimer, la jove que fa pocs anys va escriure un llibre en què l’acusava d’haver-la violat d’adolescent –“ell tenia 44 anys, jo 13”– plana en l’aire de la seva biografia. A l’índex onomàstic, però, aquest nom no apareix. Figura una Sandra, com a pseudònim, una adolescent amb qui Polanski diu haver tingut una relació sexual consentida a casa de Jack Nicholson, “a més de l’evidència que era una noia prou experimentada”. No va entendre per què l’acusaven de sodomitzarla. “Què deien? Si les finestres d’aquell despatx del pis 33 no haguessin tancat hermèticament, m’hauria llançat daltabaix...”
“No havia passat mai per la meva imaginació que em ficarien a la presó i la meva vida i professió quedarien destruïdes per haver fet l’amor”. El valor del testimoni del director en aquest text de més de 500 pàgines és progressiu. Polanski recorda la xapa al coll amb el seu número de presoner a Chino, el llibret de normes de la presó, la cel·la en blau, el lavabo de metall..., l’anul·lació posterior del visat d’entrada als EUA.
A l’epíleg, del 2015, resumeix: “els meus últims 30 anys han seguit un curs infinitament menys caòtic que els 50 que els van precedir”. Afegeix que va trobar la pau a tenir cura dels seus fills i en l’amor a Emmanuelle, que Jack Nicholson continua sent un actor tan excepcional que el pitjor diàleg de Hollywood sembla bonic quan ell el recita, que va conèixer Nastassia Kinski quan ella només tenia 15 anys..., una galeria d’anècdotes de rodatges.
La nit del 29 de setembre del 2009 la policia suïssa el va arrestar a l’aeroport de Zuric, on havia anat convidat pel festival de cinema de la ciutat que reconeixia la seva trajectòria. “Vaig recordar el que m’havia dit a Chino un company de presó: ‘ja ho veuràs, el pròxim cop no ho passaràs tan malament’”.
L’octubre del 2014 el director de cinema va anar a Varsòvia per inaugurar el Museu d’Història dels Jueus Polacs. La fiscalia del comtat de Los Ángeles no va dubtar a tornar a sol·licitar-ne l’extradició. “No pretenc que s’esborrin les cicatrius sinó que les seqüeles siguin més tolerables. I, en canvi, al cap dels anys, s’ha anat construint al meu voltant una història sinistra”, es lamenta.
Les primeres línies del llibre són esclaridores: “Des que tinc memòria, la línia entre la fantasia i la realitat sempre ha estat irremeiablement borrosa. He trigat tota una vida a comprendre que aquesta és la clau de la meva existència”. El lector pot accedir a múltiples facetes però, a la fi, continua fent-se preguntes essencials. Dubtant. Preguntes no resoltes als seus 84 anys. “No em penedeixo de res del que ha passat pel camí –conclou– perquè amb una altra vida avui no tindria la meva família ni gaudiria de la vida que tenim junts. Tindria una altra cosa, i jo no vull cap altra cosa”.
El reconegut cineasta ha decidit completar i matisar les memòries que va escriure a la primeria dels vuitanta “He trigat una vida a entendre que la línia borrosa entre fantasia i realitat és la clau de la meva existència”