Retrobament sense estridències
Referents del so guitarrer de contorns gòtics, els germans Reid treuen a la llum el seu primer àlbum des del 1998 quan van llançar Munki i mesos després optaven per aparcar el projecte, i culminar així una relació entre germans notòriament deteriorada. Ja llavors quedava lluny la seva sorollosa arrencada dels vuitanta, i en això, cap novetat sota el sol (o la boira), ja que fins i tot aquest retrobament discogràfic sona més temperat que els seus anteriors àlbums. Producte de l’edat o la recuperada sintonia entre tots dos, el fet és que el retorn dels germans Reid als estudis d’enregistrament no és estrident, sinó més aviat canònic, no gaire agitats, tal com indiquen els actuals preceptes de l’alt-rock.
Aquesta tornada no la fan amb material enterament inèdit, sinó amb diferents miques: algunes composicions originals, temes compostos per ells en solitari o per a altres bandes en els últims anys, el rescat de dues composicions que van donar a la seva germana Linda per a la seva banda Sister Vanilla, o una revisió a temps relaxat d’All things must pass. Per continuar aquest cànon, és a dir, per continuar els codis sonors que van establir en la seva discografia després del seu gloriós Psychocandy, han recorregut a bons còmplices com una secció femenina vocal de pes (l’esmentada Linda, Isobel Campbell, Sky Ferreira) i en general a uns arranjaments molt adequats. Això sí: el resultat és que d’aquell so d’un grup que al seu dia que era rebel i perillós no en queda ni rastre.