Eli Capdevila
MARE D’UNA VÍCTIMA DE TRÀNSIT
Eli Capdevila i Carles Sòria són els pares de la Marta, una jove morta en un accident de trànsit víctima de la imprudència dels altres. El seu dolorós testimoni ha de servir per conscienciar més sobre els perills que hi ha al volant.
Mares, fills, pares, germanes, avis, nets... Són les altres víctimes, les més invisibles, del drama dels accidents de trànsit. Famílies destrossades pel dolor quan l’asfalt els roba un ésser estimat. La notícia arriba sense esperar-la i després de la incredulitat inicial (la persona a qui s’acaba d’acomiadar ja no hi és o aquella que s’espera no arribarà mai a la seva destinació) cada persona supera el dol a la seva manera. Els familiars que ho porten més malament són aquells que a la factura del drama per la pèrdua d’un ésser estimat hi han d’afegir un extra de dolor per les circumstàncies de l’accident. Passa quan la víctima no ha tingut cap culpa en el sinistre i les evidències de negligència del responsable de l’accident estan molt clares.
Es pot perdonar en aquests casos? Eli Capdevila i Carles Sòria responen a l’uníson: “No, una cosa així no es pot perdonar”. La seva filla Marta (aquest mes d’abril faria 28 anys) va morir fa cinc mesos en un accident de trànsit. Un conductor que avançava un altre turisme a gran velocitat va fer fora la Marta de la carretera. El cotxe de la jove va acabar submergit en un canal de reg a desenes de metres del punt de l’impacte. No va tenir temps d’esquivar el vehicle que se li va tirar a sobre. “L’han matat. Això és un assassinat a la carretera”, repeteixen una vegada i una altra els seus pares.
L’accident va passar en l’N-240, en un tram de poc més de vint quilòmetres que uneix les Borges Blanques i Lleida. Un punt negre que ha llevat una trentena de vides (semblen massa per a tan pocs quilòmetres) en els últims vuit anys. La Marta, veïna de les Borges, ha estat l’última afegida a la llista. Morir en un punt negre és una altra circumstància que suma dolor a la factura del drama quan la víctima no hi ha tingut cap culpa.
Fa anys que alcaldes de municipis travessats per aquell tram exigeixen al Ministeri de Foment millores a la via, descomptes a l’autopista que discorre paral·lela a aquella carretera o el desdoblament de l’N-240 en aquell tram per posar fi a aquesta sagnia a l’asfalt. Peticions que de moment han acabat en un pou sense fons amb compromisos verbals que no es compleixen. Els usuaris de la via esperen ara que l’última promesa, en boca del mateix president del Govern, Mariano Rajoy, en una visita recent a Barcelona sigui la definitiva. Rajoy va assegurar que aquesta carretera tindrà “atenció preferent” del Govern en les futures inversions en infraestructures.
Una millora que arriba tard per a la Marta i la resta de les víctimes. L’home que va segar la vida de la Marta ha estat acusat d’homicidi i la jove va trobar la mort en un tram de carretera amb un índex de mortaldat (ho saben tots els que hi circulen, administració inclosa) dels més alts d’Espanya. Circumstàncies que explicarien la negativa de l’Eli i en Carles a perdonar.
La seva reacció ha estat la contrària. Tots dos s’han bolcat, des de l’endemà de la mort de la seva
LA PETICIÓ “A la Marta l’han assassinat i exigim que els culpables paguin per això”
LA CROADA
Els pares de la jove, protagonistes de les protestes per demanar carreteres més segures
LA FACTURA
Hi ha un extra de dolor quan la persona morta en el sinistre no en va tenir la culpa
filla, en una croada perquè la justícia actuï contra els culpables d’aquell sinistre i s’emprenguin millores immediatament en aquella carretera. La família s’ha personat com a acusació particular en la causa i les dades recopilades fins a la data sobre l’accident estan confirmant la seva teoria inicial.
En Carles assegura que han pogut comprovar que el conductor autor de l’accident “té nou sancions al seu país d’origen, Romania, per delictes contra el trànsit”. Presumeix que el jove circulava almenys a 150 quilòmetres per hora amb els llums apagats (el sinistre es va produir de nit) “perquè se sospita que feia una cursa amb un altre vehicle, que va avançar en una zona prohibida, i volia que aquest no advertís aquella maniobra per sorprendre’l”. Així que la Marta ni tan sols devia veure arribar el cotxe que se li va tirar a sobre.
Un dels ocupants del vehicle que va causar el sinistre va fugir del lloc després del xoc. Però el més greu, per als pares, és que cap de les persones dels altres vehicles que van protagonitzar el temerari avançament (la conductora de l’altre vehicle, també romanesa, acumula 11 sancions de trànsit al seu país) no van informar els Mossos i els Bombers que hi havia un tercer cotxe implicat en el xoc.
Era el turisme de la Marta, que va sortir disparat i va caure a un canal de reg paral·lel a la carretera. Aquell vehicle no va ser descobert fins tres quarts d’hora després de la col·lisió. I el va localitzar un bomber que va seguir el rastre d’un fil d’oli que anava de la carretera fins al canal.
“En cap moment no es van preocupar per l’estat de la nostra filla; és més, com que era de nit i no es veia res van intentar ocultar que havien xocat contra el seu cotxe”, afirmen els pares. Això fa mal, i molt.
L’únic consol, arribats a aquest punt, és que l’autòpsia va confirmar que la Marta va morir per l’impacte –“als pulmons no hi havia aigua”, revela en Carles– i per tant haver-la localitzat abans no li hauria salvat la vida. Els seus pares no volen ni imaginar com se sentirien si l’autòpsia hagués revelat una altra cosa.
L’únic que reconforta ara l’Eli i en Carles és pensar que la croada iniciada per eliminar aquell punt negre compleixi el seu objectiu. “És l’únic que podem fer per la Marta, que la seva mort serveixi almenys perquè altres persones no trobin la mort en aquella ratera d’asfalt”, conclouen aquests pares desesperats.